Anar al contingut

ANÀLISI

El sol surt per l'est i es pon per l'oest, diu Valverde

El sol surt per l'est i es pon per l'oest, diu Valverde

Iosu de la Torre

La filosofia de l'entrenador del Barça campió es troba en màximes bàsiques, fonamentals

Ernesto Valverde va disfrutar del matí del diumenge després del 0-5, ja a Barcelona, amb el mateix somriure amb què va contemplar el capvespre de la vigília de Sant Jordi. La nova corona eleva la seva figura. Se’l comença a observar amb semblant admiració a la que es té davant certs filòsofs de la pilota. «¿Què passarà si es perd la Copa? Que l’endemà el sol sortirà per l’est i es pondrà per l’oest», va advertir abans de la final amb ironia. La vida continua, és clar que sí, i amb els astres a favor, més, encara que els sàpiga greu als que van pensar tallar-li el cap ni que guanyés el doblet.

A veure qui s’hi atreveix després de l’exhibició que va destrossar el Sevilla. Abans de la final, Valverde va recordar que «guanyar és una obligació al Barça».

Els matins de Andrés Iniesta seran més orientals a partir d’agost. La seva estampa emocionadíssima a la banqueta del Wanda, en l’últim minut de la seva última Copa (del Rei), tornava la d’aquell nen arribat d’Albacete i que de seguida va ungir la mà de Guardiola. Pura bondat. El contrari del nen australià que va pispar la targeta de crèdit als seus pares i se’n va anar de vacances a Bali amb tan sols 12 anys. El temps de les entremaliadures per a Iniesta potser arribarà amb l’aventura a la 
Superlliga xinesa. 

Aquell color groc

Humor groc. Sempre. Fins i tot amb els agents patògens que desenvolupen la fòbia al color de la bufanda del Dalai-lama amb la qual es recorda els presos polítics catalans i que, segons el doctor Zoido, incita a la violència. Qui li devia donar el màster al ministre de la porra... Durant el cap de setmana s’han multiplicat les imatges d’aquell seguidor vestit de blaugrana a qui un policia li ordena treure’s la samarreta groga que porta sota per llençar-la a una gran paperera. O la d’un pare a qui un empleat del club amfitrió li arrabassa la bufanda, o  la de la dona que fa un petó a la peça amb la llegenda Ara és l’hora i la llença a un contenidor que, ves a saber, recordava a les urnes de l’1-O. 

Un capítol més de la politització del futbol i de la futbolització de la política. ¿En quin cap cap que es persegueixin les peces grogues? En els de García Albiol i Rivera, segons van dir ahir mateix davant l’alerta dels que avisen de com es va emmordassant la llibertat d’expressió. El sol, ho va dir Valverde, surt per l’est i s’oculta per l’oest, i aquests senyors no necessiten ulleres protectores per mirar-lo de cara.

El capvespre del dissabte del 0-5 al Wanda va deixar freds els propietaris de molts bars que viuen del futbol televisat. La final de Copa era en obert i va deixar orfes els cambrers. Era un partit per viure a casa, que és el més proper a tenir la fortuna de fer-ho a l’estadi. Ho va deixar escrit el periodista americà A. J. Liebling:  la tele ha matat l’essència de l’espectacle esportiu. El reporter del New Yorker ho defensava fa gairebé 70 anys i avui les seves cròniques són rescatades en forma de llibre magnífic per l’editorial Capitán Swing. ¿Què hauria dit Liebling d’aquest segle XXI del pagament per visió? Que ho respongui Jaume Roures. O millor, el savi Ernesto Valverde.

El sol seguirà donant voltes al planeta Terra. Sens dubte.