Anar al contingut

ANÀLISI

La roda catalana

La roda catalana

Argelia Queralt

Per tirar endavant hem de deixar de costat grandiloqüències i sobreactuacions, repúbliques i 'tabàrnies' inexistents

Es va celebrar ahir una manifestació a Barcelona en defensa dels polítics presos del procés. Molts vam decidir no assistir-hi perquè vam considerar que era un nou parany emocional de l’independentisme. Continuem sumits en el frontisme, ara també emocional, molt més efectiu i efectista, en què aprofundeixen els líders independentistes: bons i dolents, demòcrates i antidemòcrates, catalanistes o Llucifer sortint de l’infern.

Part de la ciutadania catalana considera que els líders independentistes empresonats preventivament són presos polítics. Em temo que aquesta és una apreciació falsa, una altra més, sobre la qual s’ha sostingut l’independentisme els últims mesos. El rebuig, per desproporcionada, de la presó provisional no implica afirmar que el jutge estigui prevaricant ni que els presos siguin polítics. I això per una raó fonamental: tots ells es troben a la presó no per les seves idees, sinó perquè sabent quines podien ser les conseqüències jurídiques dels seus actes, van actuar per defensar-les en contra de l’ordenament jurídic.
    

presos polítics i no lluiten per la democràcia, sinó per continuar tensant la societat catalana, ara a través de les emocions, tot i que com ells mateixos han reconegut no es donen les condicions per aconseguir la independència. Es tracta de fer que la roda on estem tots pujats continuï girant.

Percepcions diferents

La resposta de l’Estat està sent dura, per a alguns equivocada. Fixeu-vos, «per a alguns», perquè existeix un ampli sector jurídic i social a Catalunya i Espanya que considera que el Poder Judicial ho està fent molt bé. No entén que s’obviï que els responsables institucionals a Catalunya decidissin conscientment atacar, intentar acabar i substituir les institucions constitucionals unilateralment. Aquesta voluntat, que és indiscutible, és per a molts catalans i espanyols un greuge intolerable a l’Estat, a la Constitució, a la unitat, o/i al pacte de convivència. Que creguem que una part important de la responsabilitat del que passa està en la falta de voluntat política del Govern de Rajoy, no hauria d’impedir-nos reconèixer que el punt de no retorn es va produir els dies 6 i 7 de setembre al Parlament amb la ruptura voluntària amb el sistema constitucional.

Cadascú té la seva percepció del que passa i per què passa. Però el que és clar és que hem de fer un esforç (o diversos) per posar-nos, encara que sigui per un moment, en la pell de l’altre. La nostra societat no és blanca o negra, ni de bons o dolents. Els matisos existeixen. Per tirar endavant hem de deixar de costat grandiloqüències i sobreactuacions, repúbliques i tabàrnies inexistents. Catalunya és plural, molt, i sobre aquesta realitat s’ha de construir. Les exclusions, també les emocionals, tan sols faran girar la roda, sense més ni més. H