¿Nacionalitzar Google i Facebook?

Alguns dels serveis que fem servir en la xarxa han esdevingut imprescindibles per alguns de nosaltres. Són eines interessants de comunicació o de recerca d’informació. Han representat desenvolupaments tecnològics innovadors i han necessitat inversions importants en un entorn de gran risc. Per tant és lògic que els seus creadors vulguin treure’n beneficis. De forma progressiva hi ha gent que s’adona que aquests beneficis provenen de la informació que les empreses treuen dels seus usuaris i en alguns casos aquesta informació ha estat feta servir per influir sobre el seu comportament. Unes eines que estem fent servir com si fos un servei públic, ¿caldria que els poders públics les fessin seves?

A mitjans del segle XIX la xarxa de ferrocarrils va començar a estendre’s per tot Europa. La van construir companyies privades sovint amb concessions públiques. Durant el segle XX en la majoria dels països les xarxes de ferrocarrils es van nacionalitzar. Recentment aquest procés es va revertint lentament, però es pot argumentar que la situació té analogies amb el que passa en alguns dels sistemes digitals actuals. 

La venda de dades i la publicitat

El fundadors de Google van tenir la idea extraordinària de posar en marxa un sistema de recerca de les webs connectades a la xarxa. El seu ús és ara amplament majoritari i esdevé gairebé imprescindible per moure’s entre l’enorme quantitat de llocs existents. No obstant, el finançament de Google no procedeix del servei que ens dona, que sembla aparentment gratuït, sinó de la venda de dades que el cercador proporciona i de la publicitat que inclou. I cal dir que les seves despeses són molt elevades. Google fa servir alguns dels ordinadors més potents que existeixen amb una despesa elèctrica enorme, sense parlar dels sous dels seus empleats arreu del món ni dels seus beneficis.

Si es fa molt difícil passar de Google, sí que ho és aparentment de Facebook o de les altres xarxes socials. La seva utilitat per relacionar individus i grups entre ells sembla evident perquè sobretot les joves generacions les fan servir extensament, encara que hi hagi alternatives que van canviant amb el temps. En aquest cas, tampoc els seus usuaris paguen directament pels seus serveis sinó que, indirectament, les grans despeses d’infraestructura i de funcionament d’aquestes empreses són pagades a partir de les dades dels usuaris que obté del seu ús i per la publicitat que apareix de forma explícita o encoberta.

Amb el recent cas de Cambridge Analytica, una empresa que utilitzava les dades de Facebook per influir sobre les actituds electorals dels seus usuaris, aquesta contradicció surt a la llum. Fins i tot és possible que, com sembla que el seu fundador ha acceptat davant el Senat dels EUA, s’hagin vulnerat les condicions que els usuaris constantment acceptem sense llegir-les.

 

Per tant una alternativa seria que els poders públics assumissin aquells serveis que ara donen aquestes empreses i les gestionessin de forma oberta i, eventualment, fessin pagar un bitllet per transitar-hi com paguem un bitllet dels ferrocarrils que gestionen empreses públiques, successores d’aquelles que es van formar amb la nacionalització del ferrocarrils privats. Caldria d’una banda esperar que ho gestionessin de forma correcta i d’altra compensar els creadors d’aquests serveis que van tenir la visió i la capacitat tècnica de posar-los en marxa, encara que pel que sembla ja han acumulat fortunes considerables. Una alternativa és la d’establir regulacions d’aquests serveis que s’han desenvolupat en un entorn de llibertat molt favorable.

Protegir els ciutadans

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

La qüestió que es posaria, en el cas altament improbable que algú seguís aquestes modestes proposicions, és qui nacionalitza. Les tecnologies digitals són per definició globals, mentre que els responsables amb poder de prendre decisions són els estats nacions consolidats els darrers segles, i és difícil que l’actual Presidència dels Estats Units es decidís a fer-ho. Els actuals estats competeixen entre ells i miren amb desconfiança qualsevol actuació a nivell supranacional o global. 

Però de les autoritats que nosaltres escollim esperem que prenguin decisions per protegir els ciutadans i per fer que les noves tecnologies es desenvolupin de forma que permetin el seu ús més favorable per ells. Segurament nacionalitzar els sonarà molt fort, però vetllar perquè el seu ús no tingui conseqüències no desitjades pels ciutadans és una exigència tan antiga com la mateixa política.