Anar al contingut

LLARG TERMINI

Vergonya

Olga Grau

Si alguna cosa els sobrava als bancs durant la crisi eren pisos buits i el Govern va deixar que acabessin a mans d'inversors amb rebaixes del 70% en lloc de crear un parc de vivenda social de lloguer

La bombolla de la vivenda va ser la perdició d’Espanya. La seva punxada va arrossegar les caixes d’estalvis, va deixar sense llar milers de persones i va generar una gegantina bola de deute públic que hipotecarà les generacions futures. El més lògic després de tant patiment seria haver-ne après alguna cosa. No obstant, res més lluny. Després de cinc anys de recuperació econòmica els preus de la vivenda estan disparats altra vegada al mateix ritme d’abans de la crisi i a les grans ciutats trobar un pis de lloguer a un preu assequible és missió impos­sible. 
    

La vivenda de lloguer social suposa el 3,5% del mercat total, mentre que els pisos de propietat representen el 77,1% i el lloguer a preu de mercat, el 13,8%, segons assenyala l’estudi L’estat de la vivenda a Europa, publicat per l’institut europeu de vivenda Housing. França té el 16,8% de pisos de lloguer social, Holanda el 30% i Alemanya només el 3,9%, encara que el parc de vivendes de lloguer suposa més del 50%, fet que pressiona els preus a la baixa.
    

¿Com pot ser que després de deu anys de crisi ningú s’hagi preocupat de crear un parc de vivenda de lloguer assequible a Espanya? Els polítics diran que no hi havia diners, però el que no hi va haver va ser voluntat. Si alguna cosa els sobrava als bancs eren pisos buits i si alguna cosa necessitaven era una regulació favorable i diners per tapar els seus forats. Qualsevol Govern hauria sabut que tenia la posició de força per negociar. És cert que els balanços de la banca no permetien regalar els pisos o el rescat hauria sigut molt més gran, però es podrien haver buscat fórmules creatives. Per exemple, una cessió temporal de pisos dels bancs a ajuntaments i a comunitats autònomes amb una opció de compra i pagament diferit.
    

El traspàs de vivendes dels bancs rescatats al banc dolent es va fer amb descomptes superiors al 60% respecte al valor en llibres. Les entitats financeres també van vendre paquets de totxo a fons voltor amb rebaixes de fins al 70%. La reestructuració del sector ha sigut el germen d’una nova eufòria a la borsa espanyola amanida amb la creació de les societats cotitzades anònimes d’inversió en el mercat immobiliari (socimis). 
    

Aquestes firmes tributen al 0% sobre els beneficis obtinguts a canvi de posar actius immobiliaris de lloguer al mercat. Un règim fiscal tan beneficiós en comparació amb les rendes del treball és a canvi de generar oferta perquè baixin els preus. Però, ¿quants pisos estan llogant i a quin preu? La borsa els aplaudeix més que els arrendataris.
    

Si una família no hagués de pagar més d’un terç dels seus ingressos totals per tenir un lloc on viure, Espanya resoldria un problema social de primera magnitud que genera un nivell d’estrès molt elevat en les persones i alenteix l’emancipació dels joves. 
    

La crisi ha sigut una gran oportunitat perduda. I posats a pensar malament no haurà sigut només per incompetència dels polítics, sinó més aviat per falta de voluntat. Ells sabran per què.