Retorn a 'Torres de Malory'

Demà, 2 d’abril, és el Dia de la Literatura Infantil i Juvenil. La data commemora el naixement de l’escriptor danès Hans Christian Andersen, que demà compliria 213 anys. Escric Andersen i veig el senyor tristoi que somiava amb conèixer Espanya, l’Espanya dels romàntics i de les seves lectures infantils, i que el 5 de setembre de 1862 va travessar la frontera francesa de camí cap a Barcelona. Acabava d’arribar a la Fonda (avui hotel) Oriente, de la Rambla dels Caputxins, quan va veure amb horror com esclatava una tempesta. De sobte, l’aigua enfangada baixava de costat a costat de la Rambla, arrossegant de tot: fruites, carros, troncs… Va escriure que les onades trencaven contra els balcons més baixos i que a les esglésies els sacerdots deien missa amb l’aigua fins a la cintura. Va quedar impressionat.

Un altre record d’Andersen: un dels primers llibres que vaig tenir va ser la primera traducció al català dels seus contes, publicat per Editorial Joventut. Els traductors eren Josep Carner i Marià Manent i s’embellia amb les il·lustracions d’Arthur Rackham, a color i protegides per un misteriós paper de seda. Era una joia de llibre. Un dels pocs que van sobreviure a l’expurgo adolescent de la meva biblioteca. 

La majoria dels meus llibres de petita els vaig canviar per lectures adultes a un llibreter d’ocasió de nom Francesc Rogés. Com ell mateix em va dir una vegada: vaig anar deixant la meva infància a poc a poc sobre les taules de la seva botiga. Entre aquests llibres que vaig abandonar perquè havien deixat d’interessar-me hi havia la meva sèrie favorita de l’escriptora anglesa Enid Blyton, Torres de Malory. És curiós: no recordo res d’aquelles novel·les, sis en total, excepte que passaven en un internat de noies en algun lloc d’Anglaterra, que la protagonista es deia Darrell i que hi havia també una Gwendoline i una Sally. La col·lecció pretenia educar les nenes en valors purament femenins i va ser escrita a finals dels anys 40. No parlava, doncs, del meu món, però tant em feia. Tampoc em va molestar que volgués educar-me. Ni tan sols me’n vaig adonar.

Enid Blyton és una de les autores més venudes del món. Sis milions a l’any, encara avui. En total, els seus més de 700 títols han venut més de 600 milions d’exemplars. Tota una generació, els que avui tenim entre 40 i 60 anys, vam créixer sota la influència d’algun dels seus personatges. El novel·lista Antonio Orejudo reconeixia aquest deute en la seva última novel·la, Los cinco y yo, que feia referència a la sèrie The famous five (Els cinc), potser la més popular de totes. També jo podria escriure el meu particular Retorn a Torres de Malory. Ja se sap: les lectures de la infància sempre són fundacionals. 

   

 Així que m’ho vaig passar bomba llegint una vegada i una altra aquells llibres, aliena a la seva vocació educadora i sense aprendre mai a pronunciar el nom dels seus protagonistes. Ara que reviso els arguments m’adono que eren repetitius, classistes i bastant tontos, i que m’hauria valgut més llegir altres coses, com Roald Dahl o Astrid Lindgren, però què hi farem. Encara que no en conservo un record memorable. La prova està que no he regalat mai a ningú cap llibre d’Enid Blyton, i molt menys als meus fills. Reconec els mèrits que van convertir Blyton en la reina absoluta de la literatura infantil, només destronada per J. K. Rowling. Malgrat tot, cada vegada que veig una mare de la meva edat, o més jove, regalant Torres de Malory a la seva filla de 10 anys em venen ganes de dir-li quatre coses.

És a dir: que aquí i ara hi ha un munt d’autors i editors preocupats i compromesos a oferir a la gent jove d’aquí i avui una literatura oportuna i fascinant. Que potser hauria de deixar de comprar novel·les pensades per educar les nenes angleses dels anys 50 i provar-ho amb altres, pensades per apassionar lectors del segle XXI. Em venen ganes de dir-li que les edicions recents de Blyton solen modificar el llenguatge per evitar susceptibilitats. És a dir, s’han actualitzat, un verb que no s’ hauria d’aplicar mai a una obra literària, perquè la literatura de veritat no necessita actualitzacions per estar sempre vigent.

Em venen ganes d’afegir que la nostra literatura infantil i juvenil ha recorregut un llarguíssim camí per arribar a un nivell de qualitat i implicació envejables i que la continuïtat només es podrà garantir amb el suport de tots: pares, llibreters, professors, bibliotecaris. I, per descomptat, dels lectors que s’apassionen, s’enganxen i després recomanen el que els agrada.

Per acabar, a tots els que encara es permeten el luxe de menysprear la literatura per a nens i joves, els recordaria allò que va escriure la premi Nobel de literatura Wislawa Szymborska: és més fàcil escriure l’Ulisses de Joyce que fer una bona novel·la juvenil. 

    

Ja ho crec. Qui ho va provar ho sap.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

  

 Feliç dia de la literatura infantil i juvenil.