Al contraatac

Setmana Santa surrealista

La Setmana Santa no ha reblanit el cor potser sagrat de Pablo Llarena i la Passió de Carles Puigdemont i els seus col·laboradors ha seguit el seu camí cap al calvari

2
Es llegeix en minuts

Perdoneu el vostre poble, Senyor... No estigueu eternament enfadat... Però encara que es cantés això la Setmana Santa no ha reblanit en absolut el cor potser sagrat de Pablo Llarena i la Passió de Carles Puigdemont i els seus col·laboradors ha seguit el seu camí cap al calvari. El jutge no deu pertànyer a la confraria lleonesa del Crist del Perdó. Més aviat està en línia amb el pilot dels legionaris que van processonar –no confongueu aquesta paraula amb van processar-- Màlaga. El viacrucis dels conductors retinguts per les manifestacions en carreteres i autopistes tampoc sembla haver aconseguit el miracle de distendre les coses, igual que aquells actes de fe nocturns de presumptes pacifistes que van acabar amb una cinquantena de contenidors cremats o les posteriors càrregues dels molt pacificadors agents antiavalots. Està sent més setmana que santa.

En el seu camí cap al Gòlgota Puigdemont va ensopegar i va caure per primera vegada a l’altura d’Alemanya, un país que, per cert, aprecia més la cervesa que el vi de missa. Els cossos espanyols de la sacrosanta seguretat es van treure allà l’espina que els coronava des de la burla que van patir en el viatge internacional de les urnes de l’1-O. D’aquesta manera van afegir al llarg relat del procés un altre misteri (de dolor per a uns, de goig per als altres): el del seguiment del cotxe a través del senyal d’un telèfon o d’un dispositiu tipus James Bond adossat a la carrosseria. Després, mentre la justícia espanyola investigava si algun dels mossos que acompanyaven Puigdemont mereix dir-seJudes, al Parlament s’evocaven les llançades judicials assestades contra les tres creus de no investits que ja coronen l’horitzó català. 

Més paral·lelismes

Notícies relacionades

La nostra Setmana Santa ha tingut aquests i altres traços surrealistes. Si volen poden entretenir-se buscant més paral·lelismes entre detalls de la nostra trista realitat i el que expliquen les anomenades sagrades escriptures, que n’hi ha. O fer comparacions entre l’antiga quietud imposada que tenien aquests dies –recordo que en la meva infància el Divendres Sant fins  i tot es restringia el trànsit-- i el frenètic encadenament d’esdeveniments que s’han produït en aquesta versió de 2018 per als que no són devots de la neu ni tampoc de les platges. 

A Catalunya molta gent troba surrealista la Setmana Santa andalusa, en què una majoria de milers i milers de descreguts pràcticament ateus passaven i passen aquests dies senyant-se i tirant petons i coplas amables a les verges que es passegen pels carrers. Crida la nostra atenció que presumeixin tant davant dels turistes pagans --pagans en els dos sentits de la paraula-- d’una fe que és tan temporal com els llocs de treball que crea el PP. Però aquesta vegada la variant catalana de la Setmana Santa ha cridat tant l’atenció com aquella.