Els CDR com a símptoma

Els autoproclamats Comitès de Defensa de la República (CDR) han decidit intensificar les seves accions fent explícit al carrer el seu descontentament amb l’empresonament dels líders del procés i amb la detenció a Alemanya de l’expresident Carles Puigdemont. Aquell mateix dia van convocar manifestacions davant les diferents delegacions del govern, algunes de les quals van acabar amb violents enfrontaments amb la policia. Des de llavors s’han succeït talls de carreteres, incloent-hi autopistes i vies frontereres, cremes de pneumàtics, marxes lentes de vehicles, s’ha envoltat l’estació de Sants davant un fort dispositiu policial que es va veure obligat a desallotjar-la, accions totes elles que han provocat la solidaritat d’uns quants però també les queixes de moltes persones que han vist afectada la seva llibertat de moviments pels actes d’una minoria molt minoria, però molt organitzada. No hi ha cap dubte que s’han pres molt al peu de la lletra el lema «Els carrers seran sempre nostres». 

Tant que, demostrant no tenir el més mínim respecte per la propietat privada, un dels pilars de la nostra societat, fins i tot van decidir aixecar les barreres del peatge de la A-2 a Montblanc, en un gest amb el qual buscaven guanyar-se la simpatia dels usuaris després d’una setmana d’inconvenients en la circulació, que òbviament no és la manera més evident d’ampliar la base de suport al sobiranisme.

Primavera catalana

Aquests comitès, que van néixer amb l’objectiu de defensar els col·legis electorals i garantir la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, ja van reconèixer fa algun temps ni ser l’ANC ni Òmnium Cultural i tenir un punt més gran de combativitat que aquestes organitzacions. Per això han deixat enrere la «revolució dels somriures» que aquestes defensaven i aspiren que succeeixi a la primavera la revolta que no va tenir lloc a la tardor. Si llavors es parlava de l’estratègia Maidan, ara es parla de la primavera catalana. I si llavors esperaven unes instruccions per part dels dirigents del procés que mai van arribar, és ara, sense direcció, que interpreten que el seu moment ha arribat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El protagonisme d’actors polítics tan fora de context com els CDR en una democràcia avançada com la nostra és una anomalia que únicament s’explica pel moment excepcional que està vivint la política catalana. Per raons exògenes, el 155 i la judicialització, i per raons endògenes com la divisió interna. La combinació de totes elles ha provocat la pràctica absència de vida institucional. El parlament està gairebé paralitzat i la majoria sobiranista no sembla estar gaire interessada a formar govern i a aixecar el 155. Els partits són incapaços d’exercir dirección política i hi ha una flagrant absència de lideratges, més per la seva incapacitat i per les divergències internes que perquè els principals dirigents estiguin empresonats. 

I així, sense institucions, sense partits i sobretot sense líders no ha d’estranyar, però sí preocupar, als qui defensen la democràcia representativa, que el carrer, que només es representa a si mateix, pugui acabar autogestionant-se i exercint el lideratge.