Rebel·lió i Estat de dret

El delicte de rebel·lió, per raons òbvies,  s’ha convertit en una qüestió central, jurídicament i políticament, de l’actual conjuntura del procés. La meva opinió al respecte es resumeix en dues consideracions. Primera: no crec que es pugui acusar d’haver comès aquest delicte (article 472 del Codi Penal) els líders independentistes processats. Almenys des de la perspectiva  del legislador del Codi del 1995, entre els quals em trobava. Vaig tenir l’oportunitat  de proposar en el debat l’esmena transaccional per la qual es va incloure en el precepte citat el terme «violenta» per qualificar l’acció rebel que tingui com a finalitat, entre d’altres, la declaració d’independència d’una part del territori espanyol.

Com vaig assenyalar llavors, «alçar-se públicament és desobeir i resistir, enfrontar-se violentament al poder legítimament constituït… Aquest és el límit de l’acció política». Sense violència no hi ha delicte de rebel·lió. Així va ser la voluntas legislatoris.

Els legisladors del 1995 vam entendre per rebel·lió una sublevació o insurrecció amb visible ostentació de força física i amb capacitat per portar a terme aquesta finalitat, evidentment contrària a la Constitució. Una prova d’això és la redacció d’altres articles del codi (479), en què es preveu la rebel·lió amb aquest abast. 

Doncs bé, en el que ha sigut el procés no he vist que es donés aquest supòsit de violència. He vist actes de desobediència, prevaricació, sedició (en el tumult davant la Conselleria d’Economia) i , potser, malversació. Però no rebel·lió. Dissenteixo, doncs, en aquest punt, de la qualificació jurídica que fa el magistrat instructor Pablo Llarena, que, naturalment, no té per què coincidir amb la sentència que en el seu moment es dicti.

Segona. Dissentir d’un jutge no és el mateix que considerar-lo no independent o il·legítim. Llarena exerceix les seves funcions sota un estatut legal i real de plena independència, com la Sala del Tribunal Suprem que al seu dia jutjarà els processats. Perquè Espanya és un Estat de dret membre de la UE i no una república bananera en què es persegueixin les idees polítiques.  La llei de partits polítics del 2002 només prohibeix els que fomentin la violència com a mètode per aconseguir objectius polítics o recolzin el terrorisme.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els jutges i magistrats espanyols no són destituïbles ni amovibles pel Govern o qualsevol altra entitat. Igual que no ho són els jutges del Tribunal Suprem dels Estats Units, tots ells, per cert, designats discrecionalment pel president, i ningú dubta de la seva legitimitat i solvència.

Les decisions del magistrat Llarena són apel·lables, i les del futur tribunal jutjador, també. Per sobre del Tribunal Suprem hi ha el Tribunal Constitucional i després, en el seu cas, el Tribunal Europeu de Drets. Garantiran  que els líders independentistes tinguin un judici just.