Farts del món

Diverses persones m’han dit en les últimes setmanes que ja no segueixen les notícies. No volen saber res de l’actualitat política. Ho han fet per voluntat pròpia i pur afartament, per saturació. Viuen més feliços als llimbs sense sobreinformació, sense opinadors, sense manipulació informativa i sense notícies falses. La desinformació és molt millor que estar informat a qualsevol preu, em va dir un. Es concentren en el que de veritat els interessa: l’art, la literatura, el cine, els viatges, la família... i tots ells semblen més feliços que abans.

Confesso que jo també, en moments concrets dels últims mesos, he optat per la desconnexió. M’ha anat tan bé que ara em pregunto per què no vaig prolongar els llimbs per més temps. O, millor, per què no ho vaig adoptar com una nova forma de vida. La resposta són més preguntes: ¿Em consideraria una bona ciutadana si visqués aliena a tot el que passa al món? ¿Cometria un acte d’irresponsabilitat cívica? ¿Trobaria a faltar el bombardeig habitual d’opinions i notícies? I, el que és més important, ¿es pot viure al marge?

   

 Es pot. Ho demostra Erik Hagerman, un nord-americà de 53 anys, solter, exdirectiu de Nike, pintor a estones, que el 8 de novembre del 2016 va decidir desconnectar del món. Va ser després que el triomf de Trump el fes sentir fatal. Va anomenar el seu experiment El bloqueig i va calcular que només duraria uns dies. Però es va sentir tan a gust en la seva nova inòpia que va decidir continuar. Fins avui. Hagerman va prendre mesures dràstiques: no veure ni sentir més notícies (a la tele només veu el temps i algun partit de bàsquet sense so); utilitzar auriculars als llocs públics, com el supermercat, per evitar sentir converses no desitjades; demanar als seus amics i familiars que evitin parlar-li d’assumptes d’actualitat; desaparèixer de les xarxes socials.

Un assessor i una granja

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ell ho considera un privilegi que molts no poden permetre’s. Està redescobrint coses que havia oblidat, com l’avorriment. Li agrada. Per a això va estalviar durant tots els anys en què va treballar durament 14 hores al dia. Ara té un assessor financer i una granja de porcs al costat d’un llac, a prop d’on va néixer, a Ohio. És extravagant, sí, però si tots féssim com ell, la implacable dictadura política i econòmica del que és mediàtic es desplomaria. El món seria un altre. I millor, em sembla. 

Mentre em pregunto si puc permetre’m desconnectar del dia a dia, he decidit seguir l’exemple de Hagerman en certs aspectes: no parlaré de política amb la gent que estimo, ignoraré els opinadors, no llegiré més d’una versió de la mateixa notícia, reduiré la meva presència a les xarxes i deixaré de mirar el mòbil just abans de dormir i immediatament després de llevar-me. Que el món m’esperi una mica, que segueixi sense mi. Espero poder permetre-m’ho.