Anar al contingut

ANÀLISI

Un gest fútil

FERRAN NADEU

Un gest fútil

Andreu Pujol Mas

És moment de pensar a desembarrancar la situació i d'evitar que l'independentisme tingui dos carcellers: Espanya i l'estètica

Jordi Turull pronunciava el seu discurs a desgana, amb poc èmfasi, llegint-lo sense pràcticament alçar la vista del paper. El desenllaç de la sessió d’investidura ja estava escrit perquè la CUP havia anunciat, poc abans de començar el ple, que s’abstindria i, per tant, ell no podria esdevenir president de la Generalitat. La convocatòria havia arribat amb una precipitació marcada per les accions del jutge Llarena que, fruit d’una estranyíssima casualitat, havia convocat a declarar Turull –juntament amb Rovira, Romeva, Forcadell, Bassa i Rull– precisament quan JxCat i ERC s’havien posat d’acord altra vegada respecte el candidat a la presidència. 
    

Ja en són moltes, de casualitats judicials, que sempre van en sintonia, també per una carambola, amb els interessos del Govern espanyol i contra la voluntat de la majoria democràtica a Catalunya. Però la d’ahir hauria estat una bona oportunitat per posar la Moncloa i els poders de l’Estat davant la Constitució que enarboren com si es tractés de les taules de la Llei que va rebre Moisès al Sinaí. 
    

El ple d’ahir era completament legal des de qualsevol dels punts de vista i no es podia posar en dubte el resultat d’una votació afirmativa. Llegint els arguments habituals del jutge, sempre farcits de política i de valoracions d’intencions, de suposades reiteracions delictives en uns crims que ningú ha demostrat que s’hagin comès, i fixant-nos en les valoracions de la fiscalia que considera un atenuant gestos estrictament polítics com renunciar a una acta de diputat, el que sí que és possible que passi és que l’intent d’investidura d’ahir sigui utilitzat com una mena d’agreujant en la persecució contra els representants catalans.  
    

Sabent tothom que allò polític s’està utilitzant en allò penal té més valor que mai el paper de Turull, que va voler fer un pas endavant tot i ser conscient que l’endemà mateix aquest fet li podria suposar greus problemes. Un esforç que va resultar fútil, que es va fer en va, i si la jornada d’avui acaba en presó preventiva la d’ahir tindrà un regust encara més amarg. 
    

I ara que ja ha quedat més que demostrada la mala fe dels que controlen les estructures estatals i quan ja tothom s’ha adonat que la majoria parlamentària ha vist vetats arbitràriament dos candidats, és l’hora de pensar a desencallar la situació i evitar que l’independentisme tingui dos carcellers: Espanya i l’estètica. No només perquè la gran part de la ciutadania comença a estar fatigada d’aquesta espiral, sinó perquè mentrestant el Govern de la Generalitat continua usurpat i, com diu la màxima de Joan Fuster, «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nos­altres». 
    

La incògnita rau en si el desbloqueig passarà per un canvi en el sentit del vot de la CUP o bé per la renúncia a l’acta dels diputats de Brussel·les. Si passés això segon, paradoxalment, Puigdemont s’hauria hagut d’apartar condicionat pels que reivindiquen «Puigdemont Puigdemont».