Monsenyor Romero, consciència crítica

El diumenge 23 de març de 1980, l’arquebisbe de San Salvador, monsenyor Óscar Arnulfo Romero, va pronunciar una dramàtica homilia a la catedral de la capital del Salvador. Aquestes van ser les seves paraules: «Jo voldria fer una crida de manera especial als homes de l’Exèrcit i en concret a les bases de la Guàrdia nacional, de la Policia, de les casernes. ¡Germans! ¡Són del nostre poble! ¡Maten els seus mateixos germans pagesos!... Cap soldat està obligat a obeir una ordre contra la llei de Déu. En nom de Déu, doncs, i en nom d’aquest sofert poble el laments del qual pugen fins al cel cada dia més tumultuosos, els suplico, els demano, els ordeno en nom de Déu: ¡Cessin la repressió!»

Va ser la seva última homilia. Monsenyor Romero havia firmat la seva sentència de mort. Els caps militars van interpretar les seves paraules com una crida als soldats a la desobediència i a la insubmissió i van prometre venjar-se. I la venjança no va trigar a arribar. El 24 de març, quan passaven 20 minuts de les sis de la tarda, monsenyor Romero era assassinat per un franctirador a les ordres del major Roberto D’Abuisson, quan celebrava l’eucaristia a la capella de l’Hospital de la Divina Providència.          

Entretots

Títol del tema (Auto)

Subtítol del tema (Auto)

Mentre això succeïa, els EUA recolzaven amb ingents sumes de dòlars el Govern salvadorenc i el seu Exèrcit, en aliança amb l’oligarquia, per atemptar contra la ciutadania indefensa i acabar amb l’Església dels pobres. Durant aquells anys l’Església salvadorenca va patir una sagnant repressió, que va costar la vida a nombrosos sacerdots, religiosos, religioses, líders de comunitats, catequistes, al crit de «Faci pàtria. Mati un capellà». Mentrestant, bona part de la jerarquia i del clero salvadorencs va guardar un silenci còmplice. Pitjor, encara, alguns dels companys de Romero en l’episcopat el van acusar de subversiu.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Després del seu assassinat, es va produir un llarg silenci sobre monsenyor Romero a l’Església institucional salvadorenca i al Vaticà, que contrastava amb el reconeixement del seu compromís amb els pobres i de la seva santedat martirial per part dels sectors populars, les comunitats de base i la teologia de l’alliberament. Pere Casaldàliga es va fer ressò d’aquest sentiment en un bellíssim poema, San Romero de América, Pastor y Mártir: «¡Pobre pastor glorioso, /asesinado a sueldo, / a dólar, / a divisa, / como Jesús, por orden del Imperio. / Pobre pastor glorioso, / abandonado / por tus propios hermanos de báculo y de Mesa...!/ San Romero de América, / Pastor y Màrtir nuestro: / nadie podrá callar / tu última homilía».   

Sensible a aquest sentiment, Francesc, acabat d’elegir Papa, va activar el procés que havia de portar a la seva beatificació. Coincidint amb el cinquè aniversari de la seva elecció, ha anunciat la seva pròxima canonització. Serà un oportú reconeixement no com sant miracler, sinó com a referent d’un cristianisme alliberador, exemple de ciutadania activa, consciència crítica del poder, pedagog popular, activista dels drets humans i compromès en la lluita per la justícia des de la no-violència activa.