El patrimoni cultural de Barcelona

El món perdut de la Ciutadella

La imponent figura del mamut del recinte barceloní ens trasllada al 'parc juràssic de mai més'

3
Es llegeix en minuts

zentauroepp32567304 mamut180320142829 / FOTO VIOLETA PALAZON

zentauroepp32567304 mamut180320142829
zentauroepp42592016 maria titos180320205915

/

Des que tinc ús de raó, el parc de la Ciutadella –al cor de Barcelona– ha sigut escenari de fantàstics somnis i aventures. El Castell dels Tres Dragons, amb la seva vella torrassa coronat per un modernista gallet, va ser la meva llar i escola en aquell univers fictici. L’esquelet de la balena i les vitrines plenes d’espècimens zoològics em tenien tan abduït com els fòssils i minerals exposats al veí Museu Martorell (avui a la seu del Museu de Ciències Naturals al Fòrum). I l’umbracle, juntament amb l’hivernacle i el zoològic, completaven una increïble immersió en la història natural. I és que, en diferents moments de la història, la Ciutadella va formar part d’una romàntica idea nascuda al segle XIX: erigir un gran parc científic d’ús públic. Una cosa que no hauríem d’oblidar si volem defensar el nostre patrimoni cultural (que inclou la ciència).

Però encara no he parlat de la curiosa peça que inspira aquest article; potser la més reconeixible per als nens i nenes que passegen per la Ciutadella. A prop de la cascada, impertèrrit, desafiant el pas del temps, ens saluda l’escultura d’un gegantí mamut (Mammuthus primigenius). Les cues de visitants que competeixen per fer-se una foto penjats de la seva trompa –les restauracions en són reflex– s’han convertit en un segell del parc; però, ¿què hi fa allà aquell colós aïllat? Una simple reixa separa el Zoo del mamut, i és possible que això ajudés a difondre la llegenda que el monument zoomorf representava el record pòstum a un dels primers elefants que van arribar a la ciutat.Concretament, l’Avi. O la posterior Júlia.

Suggerent llegenda, encara que no respon a la nostra pregunta. I és que els mamuts, malgrat la seva semblança amb l’elefant actual, en realitat són cosins fòssils –és a dir, extints– del citat proboscidi; van viure en altres temps. Precisament, van ser altres èpoques de la història de la vida el que es va voler plasmar als jardins de la Ciutadella.

Sir Arthur Conan Doyle, pare literari de Sherlock Holmes, és el creador d’un altre gran personatge: el professor Challenger. Un excèntric zoòleg que protagonitza la novel·la d’aventures El món perdut. En aquesta novel·la, una expedició científica topa amb terres encara poblades per dinosaures i enormes mamífers de la prehistòria (sense oblidar uns petits homínids d’aspecte mig humà mig simiesc: la baula perduda).

 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Arthur Conan Doyle no era arqueòleg ni paleontòleg però va saber endevinar que, més enllà dels ossos fòssils trobats a l’excavació, o dels emmagatzemats en les col·leccions d’un museu, el somni impossible de tot detectiu del passat és la trobada, cara a cara, amb un dels seus subjectes d’estudi. Recurs del qual també es va valer Michael Crichton, en el llibre Parc Juràssic, quan la doctora Sattler –paleobotànica– i el doctor Grant –expert en dinosaures– gairebé es desmaien d’emoció a l’observar els rèptils i les plantes antediluvians gestats per enginyeria genètica. ¡Caminar entre éssers d’abans!

Notícies relacionades

Doncs bé, al parc de la Ciutadella, i amb anterioritat a les ficcions de Doyle (1912) i de Crichton (1990), l’entusiasme d’un grup de naturalistes auspiciats per la Junta Municipal de Ciències Naturals de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Almera, Artur Bofill i Norbert Font i Sagué– va fer possible un ambiciós projecte: crear una col·lecció de reproduccions, a escala natural, d’alguns dels grans animals del passat que van viure a Catalunya. La idea es va formalitzar el 1906, i el 1907 es va aixecar el nostre emblemàtic mamut –obra de l’escultor Miquel Dalmau–, però, ¿i la resta de colossos? No van veure mai la llum. Per motius diversos, la iniciativa no va tenir continuïtat. Una llàstima, sobretot si comprovem que entre tots els tresors del Museu Martorell es conserven les maquetes dels dinosaures, els mamífers i una au que haurien d’haver acompanyat el llanut paquiderm.

Destaquen l’Iguanodont, un Diplodoc i un Triceratop, així com el Glyptodon (el parent gegant dels armadillos) i l’Aepyornis (una au de tres metres d’altura). Tots ells representants de diferents èpoques d’un mateix món perdut. Si s’haguessin plasmat, avui m’agradaria passejar –com Challenger i Grant– entre dinosaures juràssics i grans mamífers del Quaternari. Sempre ens quedarà el mamut. Va conviure amb l’Homo sapiens fins a la seva extinció, però perdura entre nosaltres gràcies a la Ciutadella.