Astènic perdut

Em passa des de fa anys, però crec que mai s’havia avançat tant. Quan arriba la primavera, em converteixo en un astènic primaveral, un símptoma que etimològicament procedeix del grec: [a] «mancar», i [sthénos] «força», «poder». Causa diversos trastorns, com una sensació generalitzada de cansament, fatiga, debilitat física i psíquica; amb principal incidència entre les persones de 20 a 50 anys, i més preponderància en les dones. Doncs així estic jo, astènic perdut. «Con ganas de nada menos de ti» com deia Sabina a la seva cançó Nos sobran los motivos. Potser és que em sobren els motius perquè l’astènia hagi arribat encara que la primavera  faci el ronsa, i permeti neus i freds en cotes baixes a aquestes altures del mes de març. La cosa és que el que està per cotes baixes és el meu ànim. Tot em cansa.

M’avorreix l’espectacle de la formació de govern a Catalunya, les disputes entre els independentistes que en un altre moment haurien fet les delícies d’un no independentista. M’avorreix que ningú no afluixi la corda, mentre s’esforcen a recargolar un full de ruta que mai va ser  unitari però que ara sembla un llibre d’Escull la teva pròpia aventura. M’avorreixen les eleccions de l’ANC. El gran motor de la mobilització popular a Catalunya que ara sembla gripat. Tanta gent esperant rebre aquell SMS de l’ANC per saber què fer davant les grans (i abundants) jornades històriques indepes, i que ara veuen les misèries internes de l’organització. Crec que el poble il·lusionat no es mereixia aquest espectacle (i ho diu un que mai va estar il·lusionat, però que va veure molta gent al seu voltant que sí que ho estava).

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

M’avorreix el debat hipòcrita de la presó permanent revisable, amb polítics que discutien des del faristol del Congrés mentre els familiars de les víctimes s’ho miraven des de la tribuna de convidats. En una setmana on la crònica negra s’ha apoderat fins i tot dels programes roses, m’avorreix el debat sobre el tractament mediàtic de la mort del Gabriel. Una altra vegada el mateix que amb Diana Quer, el mateix que amb Marta del Castillo, i així podríem arribar fins a Alcàsser o Puerto Hurraco. No és que vulgui ser corporativista, però si jo hagués de fer un programa diari de tres hores, els asseguro que no sabria fer-ho millor. Potser hauríem de pactar entre tots els que ens dediquem a això unes normes per no tornar a haver d’escoltar les mateixes crítiques.

I mentre la primavera es fa esperar, i l’astènia s’atrinxera, hi ha una cosa que em treu de l’avorriment. Aquesta marea de pensionistes, els nostres pares, les nostres mares, els nostres avis i les nostres àvies que no tenen temps ni per a astènies, ni per a primaveres, ni per avorrir-se i que tornen a donar-nos una lliçó. Una altra.