LA LLUITA CONTRA LA DESIGUALTAT
Més enllà de la fe: federalisme i feminisme
Són molts els que a Catalunya i a Espanya volen construir una societat més justa i equitativa
dibujo
No som déus. Cap de nosaltres ho és. Tampoc sumats ho som. No hi ha pobles divins. Tots estem fets del fang de les batalles i de la terra fèrtil dels moments de pau en què deixem de lluitar per les idees i som capaços de crear-les. Si arraconem la superioritat que ens aporten les creences, només som persones que aspirem a tenir una vida digna i un futur per als nostres fills. Un anhel humil. O molt ambiciós. Però que en qualsevol cas delata quant de comú hi ha en la nostra diversitat. Som diversos i podem construir un mur que protegeixi aquesta diversitat o crear esferes flexibles, dinàmiques, capaces d’acollir tots i cadascun de nosaltres. Esferes compostes d’anhels comuns, de sobiranies compartides i que no impliquin la supeditació del feble al fort.
El poder tradicional ens ha volgut amb fronteres i banderes. Les pàtries les van crear amos o salvadors que van voler embolcallar d’emoció els seus dominis per enaltir i aconseguir l’obediència dels seus súbdits. En les pàtries vivim. I per elles, a vegades, morim. Trossos de terra que sovint s’han fet grans explotant d’altres i que s’han aixecat sobre el menyspreu als enemics exteriors o a les minories internes.
Pàtria. Patró. Pare. Patriarcat. Les dones en sabem molt d’aquest poder antic, encara tan vigent. El que ens ha sotmès a segles de discriminació en tots els camps del poder: polític, econòmic, social, científic, cultural... En la lluita per la igualtat, la visió feminista explora altres exercicis del poder. Busca crear relacions en les quals prevalgui la col·laboració i la integració davant de la competència o la jerarquia. Moviments de confluència capaços de trencar compartiments estancs que ens debiliten a tots. Si entenem que el federalisme és un pacte que reconeix les diferències; que permet integrar societats amb identitats múltiples; que gestiona la diversitat no des de la simple tolerància, sinó des de la generositat i l’admiració; si ho contemplem com una manera d’afrontar un món globalitzat amb problemes comuns i de frenar l’auge dels nacionalismes xenòfobs, podem arribar a la conclusió que el feminisme i el federalisme comparteixen més que les dues primeres lletres.
Una part del moviment feminista a Catalunya ha vist en la independència una possibilitat de construir una societat diferent. Un nou Estat que naixés lliure de pactes interessats entre poders hegemònics. Un país que reconegués les identitats plurals i canviants, que combatés les múltiples opressions. Més just, més equitatiu. Però la realitat dels fets ha portat a una pugna de dominacions. El Govern del PP va ser autoritari al realitzar una campanya contra l’Estatut i, amb això, alimentar la catalanofòbia. També al negar-se una vegada i una altra al diàleg o a utilitzar una brutal violència policial l’1-O. El Govern de Puigdemont va caure en l’autoritarisme a l’aprovar unes lleis que vulneraven l’Estatut, la Constitució, el dictamen dels lletrats i els drets de l’oposició. La DUI va voler imposar l’anhel de la meitat de la població sobre la majoria. Podem discutir quina ofensa és més gran. Podem seguir competint, instal·lats en la lògica de la batalla, en el guanyar o perdre, en el menyspreu de tothom que no combrega amb les pròpies idees, o podem abandonar aquesta visió del poder. S’han comès errors. I són molts els que han fallat. Malgrat l’efervescent radicalitat democràtica que alguns han tractat d’imprimir al procés, la veritat és que s’ha acabat assemblant massa a un nacionalisme excloent. S’ha buscat l’emocionalitat per sobre de tot, també de la veritat. Són massa els que han volgut sacsejar el pot de les essències, sense veure que el perfum ja era un altre. Una realitat mestissa, preàmbul d’un futur encara més divers.
No s'ha sabut treballar una idea d’Espanya acollidora i conscient de la riquesa de la seva diversitat. No s’ha sabut admirar les cultures i les llengües que la integren. Tampoc des de Catalunya s’ha aprofundit en els anhels comuns. Però, per sobre de tot, no s’ha sabut posar la política al servei del benestar i el respecte de tots. Són molts els que a Catalunya i a la resta d’Espanya volen construir una societat on els drets de tots prevalguin sobre els interessos d’uns quants. Podem tenir un altre poder no edificat sobre la dominació. Per a això necessitem construir un diàleg real entre persones capaces de defensar les diferents realitats de gènere, classe social i identitàries en condició d’igualtat.
«El feminisme per ser total ha de saber emmarcar-se en un context polític que sigui alliberador», va sentenciar l’escriptora Montserrat Roig. El federalisme pot crear espais comuns i protegir-nos de les derives centralistes. Atrinxerar-nos darrere la fe de les banderes no ens donarà més llibertat.
