Conformisme

La Transició es va imposar perquè uns anhelaven la democràcia i altres sabien que el seu temps havia mort. El seu temps, les seves causes o el seu modus vivendi. Naturalment, hi hauria molts matisos per afegir a l’asseveració, però en essència va ser un pacte basat en la renúncia de molts i en la voluntat de mirar al futur amb les llums llargues. Potser va ser  un nyap, segur que es podria haver fet millor, però resulta molt difícil criticar aquest nyap si s’observa l’actual panorama polític, injectat d’egoisme, covardia i curtedat de mires.

D’acord, els actors del procés, ho reconeguin més o menys obertament, ja saben que el seu temps va passar. Els que van creure que era possible una independència exprés no tenen més remei que acceptar la realitat d’uns obstacles que semblen insuperables. Però, ¿i ara?, ¿com volem viure? Si tot al que aspirem és a ensordir l’enorme descontentament a Catalunya, la convivència anirà deteriorant-se sense remei. I la resta d’Espanya no quedarà lliure de la destrossa. Viure en crisi permanent amb una part del territori és un desgast que no tenim per què acceptar amb resignació. Hi ha fórmules, models a imitar i, si no, hi ha d’haver creativitat per dissenyar-los. Els ciutadans que batallen per una vida digna, que posen el seu enginy, el seu esforç i la seva voluntat per superar les dificultats, no es mereixen el conformisme dels seus polítics.