El rumor angoixant del món
zentauroepp24555701 buuel180306173743
Luis Buñuel no volia anar a Venècia però va cedir. Era setembre de 1967, enmig de ferments revolucionaris i contraculturals, i el jurat de la Mostra, presidit per Alberto Moravia i amb Juan Goytisolo, Susan Sontag i Carlos Fuentes, va atorgar per unanimitat el Lleó d’Or a Belle de jour. A Fuentes li havia escrit a l’agost que no li venia de gust viatjar des de Mèxic, amb els seus anys i la seva sordesa, i fins i tot li va retreure que ell elucubrés les seves novel·les no «frente al Papaloapan, río de caudal más macho y pristino [...] que los míseros y malolientes canalitos de la república veneciana». Però va cedir a la pressió d’amics, productors i col·laboradors.
El 8 de setembre, va pujar a l’escenari del Palazzo del Cinema del Lido, va recollir el Lleó de Sant Marc, va suportar els flaixos i, després de la cerimònia, va rebutjar assistir a la festa que li va brindar la comtessa Marina Cicogna, que va pagar dos avions privats per portar Elizabeth Taylor i Richard Burton i Jane Fonda i Roger Vadim. Buñuel hauria destil·lat àcid d’aquella fira de vanitats, però va preferir retirar-se. Van posar una foto enorme de la seva cara rocosa i sota ella van ballar Gina Lollobrigida i Aristotelis Onassis, s’avorria Marcelo Mastroinanni i es passejava Luchino Visconti estirant tres llebrers amb cadenes de plata.
Tot artista necessita aquella sordesa profilàctica de Buñuel
L’endemà, Buñuel va citar Fuentes al fons del Café Florian, entre marbres i daurats amb la memòria de Casanova i Byron flotant; quan va arribar, el cineasta anava pel seu tercer negroni (campari, ginebra i vermut vermell, el seu còctel favorit). Veient-lo abstret del bullici, Fuentes li va preguntar si la seva sordesa no era de conveniència. «No –va respondre Buñuel–, però puc conversar perfectament en espanyol i francès. En anglès no sento res [...]. El món és un rumor angoixant». Tot artista necessita aquesta sordesa profilàctica perquè, sense ella, el rumor angoixant del món l’atordeix i l’incapacita. D’això tracta Luis Buñuel o la mirada de la medusa (Fundació Banco Santander), assaig inconclús que li va dedicar Fuentes i que per fi ha vist la llum.
