ELS DISSABTES CIÈNCIA

Paisatge íntim d'una cèl·lula

M'agrada imaginar-m'ho com el nostre sistema solar, on l'astre rei és el nucli cel·lular i les organel·les són els planetes i satèl·lits

3
Es llegeix en minuts
vvargas31515324 barcelona 19 10 2015 otros   mas salud  reportaje sobre ovul170602163402

vvargas31515324 barcelona 19 10 2015 otros mas salud reportaje sobre ovul170602163402

Nosaltres estem formats per cèl·lules. Aproximadament, unes 10,000,000,000,000 per persona. Totes tenen el mateix material genètic, un ADN idèntic, amb l’excepció d’algunes del sistema immune que ens recorden infeccions prèvies. Les cèl·lules s’organitzen en teixits i aquests acaben estructurant-se en òrgans. Encara que els científics podem pintar les cèl·lules amb diferents marcadors fluorescents verds, vermells o blaus, la majoria de cèl·lules del cos humà són una mica apagades i tenen un color translúcid.

Pel que fa a la mida, n’hi ha de petitones, com els espermatozous, els hematies i els limfòcits, i n’hi ha de grans, com els megacariòcits, les cèl·lules del greix o l’òvul. També en trobem de formes molt diverses: en forma d’estrelles de mar com les neurones, en forma de bastonets com algunes cèl·lules de la retina o de formes volubles com les cèl·lules blanques de la sang. ¿Però com són per dins?

¿Com són per dins?

La majoria de cèl·lules del cos humà tenen una membrana que les defineix, un nucli central també delimitat i, entre l’un i l’altre, un xup-xup de líquid que anomenem citosol, on suren petites estructures: les organel·les. Sempre hi ha excepcions. Per exemple a les plaquetes, que participen en la coagulació de la sang, hi falta el nucli; i en canvi cèl·lules del múscul esquelètic i del fetge en poden tenir més d’un. 

Però anem pam a pam. La capa que envolta tota la cèl·lula es diu membrana plasmàtica i és com una bombolla formada per lípids i on de tant en tant trobem proteïnes que permeten a les cèl·lules parlar entre elles. Seria similar als liposomes que inclouen alguns productes de bellesa. Per la seva banda, al nucli cel·lular, també delimitat per una membrana, trobem els cromosomes constituïts pel nostre ADN. D’aquest, s’o-rigina una molècula anomenada ARN que travessa la membrana nuclear i se’n va al líquid que hem esmentat com a citosol. En aquesta substància viscosa hi trobem donant voltes com si fossin astronautes ingràvids petites estructures que fan funcions molt precises: les organel·les intracel·lulars.

Tres exemples

Deixeu-me que us posi tres exemples d’aquestes maquinàries localitzades al citosol entre la membrana i el nucli. Unes s’anomenen ribosomes. Tenen la forma de la barretina d’un barrufet o la de Jacint Verdaguer als antics bitllets de cinc-centes pessetes, que cadascú s’ho imagini segons la seva franja d’edat. Als ribosomes hi arriba l’ARN i, seguint el codi genètic, s’encarrega d’enganxar un aminoàcid darrere l’altre fins a fer les proteïnes, de la insulina a l’hemoglobina, de la tripsina a la calmodulina. Totes són sintetitzades als ribosomes. Hi ha unes estructures encara més estranyes que s’anomenen reticle endoplasmàtic i aparell de Golgi. Són una mena de catacumbes que connecten diferents regions de la cèl·lula com si fossin passadissos d’antics castells. S’hi allotgen diferents proteïnes per ser modificades químicament perquè siguin actives i se’ls apliquen controls de qualitat, com si fossin una llonganissa de Vic. Si no passa el tall, no es pot vendre al consumidor dient que és llonganissa  de Vic. Si una proteïna té un defecte, es degrada i tornem a començar. 

Els mitocondris són la nostra central d'energia, els que produeixen l'ATP que ens fa moure'ns

Notícies relacionades

I lla tercera estructura intracel·lular que a mi particularment m’agrada són els mitocondris. Potser perquè  es creu que són producte d’una nit de sexe voraç en la nostra evolució. Es diu que una cèl·lula nostra primitiva es va menjar un bacteri perquè li agradava molt com era. Sobretot estava encantada per com produïa energia de forma eficient a partir de l’oxigen. I des d’aquell àpat fins ara. Els mitocondris son la nostra central d’energia, qui produeix l’ATP que ens fa moure. Però a més els mitocondris tenen altres secrets deliciosos. Per exemple, tenen un ADN com el del nostre nucli però més petit i circular. I a més tots els nostres mitocondris ens venen d’herència directa de la mare, des del seu òvul. El pobre espermatozou fa servir tots els seus per obtenir energia i arribar primer a la cèl·lula reproductora femenina i poder inocular el seu material genètic. Morir donant vida.

M’agrada imaginar-me el paisatge íntim d’una cèl·lula com si fos el nostre sistema solar, on el nostre astre rei és el nucli cel·lular, les organel·les són els planetes i satèl·lits, l’espai entre aquests el citosol i el límit, la membrana plasmàtica. Tot encaixa, excepte el fet que malauradament no tenim una capa suau i melosa que ens envolti i ens protegeixi dels perills de més enllà del nostre sistema solar. Però això ja és una altra història...