El peculiar pas al costat de Puigdemont

Carles Puigdemont va renunciar ahir «de manera provisional» (signifiqui el que signifiqui aquesta matisació) a presentar la seva candidatura a ser investit president. En un missatge de 13 minuts gravat a Brussel·les i difós a través de les xarxes socials, Puigdemont va escenificar el seu particular pas al costat (per fer servir les paraules que va pronunciar Artur Mas el 2015) i va assenyalar Jordi Sánchez, l’expresident de l’ANC que es troba en presó preventiva, com el seu candidat a encapçalar un Govern «de l’interior» que treballi en «estreta col·laboració» amb el Consell de la República per culminar el procés constituent. Un Consell de la República amb base a Brussel·les i presidit per ell que ha de «liderar el camí de la independència efectiva».

El pas al costat de Puigdemont no suposa, doncs, acceptar, almenys retòricament, la realitat. L’expresident, a qui hores abans el Parlament tan sols havia donat la categoria de «legítim candidat» a la presidència de la Generalitat, va revestir la seva renúncia del to èpic amb què va aconseguir que Junts per Catalunya fos la llista vencedora en el bloc independentista en les eleccions del 21 de desembre passat. Puigdemont va carregar contra l’aplicació de l’article 155, va criticar amb duresa el Rei, va anunciar una demanda contra l’Estat espanyol davant el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, i va utilitzar amb la seva lleugeresa habitual conceptes molt greus i paraules molt gruixudes, com «colonialisme», «ocupació» i «drets humans». Puigdemont es veu obligat contra la seva voluntat a renunciar a la presidència de la Generalitat, però el fracàs polític que això suposa (només s’han de recordar els missatges privats que va enviar a Toni Comín i que van acabar sent publicats) queda sepultat amb una nova ofensiva per mantenir el pols amb l’Estat espanyol i les seves institucions.

Aquesta és l’estratègia de Puigdemont i Junts per Catalunya i aquesta és la intenció que subjau amb la candidatura de Sànchez. El jutge Pablo Llarena del Tribunal Suprem haurà de decidir ara si permet a Sànchez presentar-se a la investidura, en un nou xoc institucional que no contribueix gens a apaivagar les aigües. La investidura entra en una nova fase, amb el rellotge encara aturat, així que es prolonga encara més el bloqueig polític que es viu a Catalunya. Perquè els discursos i les paraules, per gaire èpiques que siguin, amaguen fets. I els fets són que aquest pols amb l’Estat, que Puigdemont i el bloc independentista volen allargar, prolonga una crisi que ja ha tingut greus conseqüències polítiques, socials i econòmiques. Des de Brussel·les, Puigdemont suma i segueix, mentre Catalunya resta.