La segona guerra freda ja és aquí

Fa només uns dies, un dels experts dels EUA més prestigiosos en política exterior, Richard Haas, president del Council on Foreign Relations i antic alt càrrec del Departament d’Estat, publicava un article que titulava així, La segona guerra freda.

Hi descrivia un escenari de renovada tensió entre les antigues potències rivals, Rússia (abans Unió Soviètica) i els Estats Units. Al mig, sempre latent, la tremenda pregunta: ¿ens estem acostant a una confrontació nuclear?

I això que Haas va escriure el seu article abans de sentir el discurs de Putin sobre l’estat de la nació davant el Parlament i davant tot un país que assistia al seu desplegament multimèdia enganxat a la televisió. No en teníem prou amb «a veure qui té el botó més gran» del president Trump i el seu col·lega nord-coreà, perquè ara el líder rus anunciï a bombo i platerets la seva nova joguina, el míssil meravellós capaç d’arribar a qualsevol lloc del món i traspassar qualsevol escut, a més d’altres avanços en armes nuclears. Tota una demostració de força i poder just dues setmanes abans d’unes eleccions que, més que previsiblement, es disposa a guanyar per golejada.

Segons declarava a Twitter un altre gran expert en la matèria, el rus Dimitri Trenin, «dedicar la meitat del temps del seu discurs anual a una gràfica descripció de les capacitats de les noves armes indica que Rússia i els Estats Units estan molt a prop d’un enfrontament militar». Sí, almenys el llenguatge sembla recuperar el to i l’estat d’ànim de l’antiga guerra freda.

La part positiva que va tenir aquesta va ser que va acabar triomfant el seu principi de la «dissuasió». La convicció que la destrucció seria tan absoluta en cas que s’arribés a un conflicte nuclear va aconseguir mantenir la retòrica en armes, però la guerra calenta allunyada.

Notícies relacionades

Putin presenta el seu nou supermíssil: "Escolteu-nos ara"

Aires de l'URSS al Manezh

Malgrat tot, la situació ara no arriba als llindars de dramatisme d’aquella època. És cert que la personalitat de certs personatges fa por, i que un accident pot portar conseqüències desastroses; però també ho  és que ningú està realment interessat a iniciar un conflicte armat. Tornant a Haas, ell mateix proposa una sèrie de camps en què les dues potències podrien cooperar. No està malament venint d’un país que està investigant precisament la ingerència russa en les seves últimes eleccions presidencials.

Hi ha, a més, en aquesta equació un factor que abans no comptava: la Xina. D’una manera molt més discreta que els seus col·legues globals, però molt més ferma, el Govern xinès fa anys que inverteix ingents quantitats de diners i esforç per modernitzar l’exèrcit. Té clar que l’estatus de potència mundial va de la mà de la capacitat militar. No obstant, a Pequín el que li interessa és assegurar, primer, el poder en el seu entorn immediat –començant pel mar del Sud de la Xina– i, segon, l’estabilitat per seguir avançant en la seva conquista dels mercats del món. Així que si està en disposició de començar una segona guerra freda, com a mínim arriba amb àrbitre. Per tot el que ens pot arribar a afectar, tant de bo que aquesta vegada també funcioni.