Anar al contingut

LLIBERTAT CONDICIONAL

Masculí, femení i altres xorrades

Masculí, femení i altres xorrades

Lucía Etxebarria

Una  nena de set anys va escriure a una coneguda cadena de roba, el nom de la qual no vull recordar perquè aquí no fem publicitat gratuïta a firmes comercials.

La nena ha dit que vol ser model de roba de nens per demostrar que les noies també poden portar aquesta roba.

Aquesta notícia, que s’ha viralitzat aquesta setmana, em dona peu per parlar del que comunament entenem per femení o masculí, i de la poca cultura que demostra qui realitza aquestes diferenciacions absurdes.

Els cabells molt llargs, per exemple, eren antigament un atribut de virilitat. Samsó perd el seu valor i la seva força perquè Dalila li talla les trenes. Els vikings portaven sempre una pinta per pentinar la seva cabellera. A Nabucodonosor, el rei guerrer, se'l representa amb una frondosa cabellera. Lluís XIV, el Rei Sol, portava perruques de cabells naturals per fingir que tenia cabells llargs i abundants. Romanent d’aquella moda, avui dia els jutges britànics encara porten perruca en els judicis.

Les sabates de taló s’usaven a l’Orient Mitjà com a calçat de genets. Quan els soldats s’aferraven als seus estreps, el taló ajudava a subjectar-se al cavall i així disparar les fletxes amb més precisió. A Europa les sabates a l’estil persa van ser adoptades per aristòcrates que van buscar tenir una aparença viril, guerrera.

El nostre amic el Rei Sol portava sabates vermelles de taló altíssim, per compensar la seva baixa estatura. I va tenir 15 fills, que se sàpiga (entre legítims i bastards). No se’l pot acusar de poc viril, i portava talons, perrucot, 'minishorts' i camises amb volants de puntes.

El Rei Sol portava sabates de taló altíssim,
per compensar la seva baixa estatura, perrucot, 'minishorts’
i puntes. I va tenir 15 fills. No se'l pot acusar de poc viril

El rei Carles II d’Anglaterra també portava els cabells per la cintura i uns grans talons. I va reconèixer 14 fills il·legítims.

Els costums de les ungles llargues i pintades provenen de la Xina imperial. Els homes de classe alta demostraven així la seva riquesa. Perquè no es pot fer anar una aixada amb les ungles llargues. I se les lacaven o esmaltaven perquè no es trenquessin. 
D’aquí ve que es representi Fu Manxú amb les ungles llargues i vermelles.

Molts codis que ara considerem femenins eren originàriament masculins. Per exemple, els gestos ampul·losos, el refinament en la manera de vestir, els grans coneixements de moda… eren típics dels dandis del segle XIX. I molts d’ells eren uns faldillers notables: Lord Byron, Lord Brummel, Jules Barbey d’Aurevilly…

¿Per què codis indumentaris considerats originalment masculins es converteixen en femenins? Perquè els talons, el cabells llargs, la roba molt cuidada… denoten oci i diners. Són propis d’una persona que no ha de treballar. No vas a llaurar la terra amb les ungles llargues. I portes talons alts perquè pots anar en carrossa a tot arreu. Però a partir de la revolució industrial apareix per primera vegada un home ric que va a treballar cada dia, i que necessita anar còmode. No pot caminar per l’empedrat amb talons. Els cabells llargs, en una època en què no existeix el xampú, l’aigua corrent i el suavitzant, requereix molt de temps. Així que és la dona del burgès, que no treballa, la que adopta tots aquests signes.

I si pensem ¿qui porta avui les ungles molt llargues, els cabells llarguíssims i talons altíssims? Algú a qui li sobra el temps i els diners. La dona o l’amant d’un home ric. O la que aspira a ser-ho. L’alta executiva acostuma a portar una melena curta o un recollit, les ungles curtes i el taló pla o mitjà. Així que aquests símbols que considerem femenins són més aviat símbols d’estatus. Com ho és el pit gran en una dona molt prima: molt poques vegades s’aconsegueix sense haver pagat per tenir-lo.

Una dona segueix sent dona amb cabells curts, amb pit pla i vestida amb vestit jaqueta. Un home seguirà sent un home, encara que es posi talons, perrucot i faldilla. Això, si ella se sent dona i ell se sent home. El que es posin a sobre no té res a veure amb el que ells senten que són. El gènere és una construcció absurda i arbitrària. I quan una nena de set anys envia una carta així, ho està deixant molt clar.

I, per acabar: en l’època victoriana el rosa era color de nens i el celeste el de nenes. La idea actual sobre aquests tons prové de les guerres mundials. El blau es va associar amb la masculinitat perquè blau, del color del mar, era l’uniforme dels marins. Tan absurdes i arbitràries com aquesta decisió són les nostres idees sobre el que és masculí i el que és femení.