'Horror vacui' digital

Vaig néixer el 1971. De la mort de Franco només recordo que no hi havia escola i que a la televisió en blanc i negre no hi havia dibuixos, només llargues cues de gent davant d’una cosa que llavors no sabia identificar amb precisió. Vaig créixer, doncs, en allò que es anomenar la Transició i vaig transitar l’adolescència en els feliços anys 80. Recordo sentir parlar els meus mestres de l’època de la censura, i predicar la llibertat de càtedra i la llibertat d’expressió com a recent dret adquirit amb el contundent «estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho».

Les notícies que arribaven de la capital a la província on em vaig criar parlaven de progressisme, movida i acolorida transgressió. Les portades d’algunes revistes presentaven imatges de l’incipient destape, i al quiosc on comprava els caramels les camuflaven en una zona per a adults, i les tapaven amb còmics perquè els pits despullats no quedessin a la vista dels nens. Hi havia pel·lícules d’un i de dos rombes, i el meu avi ens avisava quan es feien un petó perquè els nens miréssim cap a una altra banda.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Quan s’obren les comportes d’una presa plena, l’aigua flueix precipitadament. I és el que va passar després. Creativitat, creació, estudies o dissenyes, els cantautors rellevats per grups pop… A la televisió, a la ràdio, en els mitjans en general, s’opinava de tot i per tots. La defensa a la llibertat d’opinió estava per sobre de qualsevol tema, fins i tot de pensaments oposats. I com sempre, la involució de la raça humana passa ara per limitar aquest dret i trobar el seu espai en l’insostenible «si no estàs amb mi estàs contra mi», i s’assenten en adjectius desqualificadors trets de context. A les xarxes socials, reflex de la societat marcida i casposa en què intentem conviure amb una sobresaturació informativa sense bases sòlides erigida com l’eina més efectiva de manipulació, la figura del trol arrasa, i troba un sentit per se en la seva missió boicotejadora i criticadora sense criteri, això sí. Trobo a faltar debats d’argumentació i contraargumentació que són quotidianament substituïts per un joisme que no escolta, només parla, en un exercici criticat de meliquisme.

Som molts els que no volem entrar en aquests jocs sense més sentit que alimentar egos insulsos. Tant d’esforç per caure en la censura prèvia voluntària, cansats de lluitar contra discursos repetitius i vacus, fonamentats en lectures superficials i opinions d’altres opinions sense més seny. Hi ha una hipersensibilitat davant qualsevol comentari, els dards amenacen per caure sobre qualsevol sortida del to convencional i majoritari, mai s’havia perseguit més tenir un punt de vista que no sigui monòton. Avui s’ha d’opinar de tot i contra tots, fins i tot sense saber-ne i sense criteri, ¡que terrible que és, en aquests temps, l’horror vacui digital!