Anar al contingut

LA LLUITA PER LA PARITAT

Nenes, dones i ciència

JOAN REVILLAS

Nenes, dones i ciència

Olga Margalef

Reformular l'educació que reben nens i joves sobre el fet científic i la seva història és imprescindible per acabar d'una vegada per sempre amb el sostre de vidre

Catorze de gener de 2005. Segle XXI. El president de Harvard, Lawrence Summers, afirmava que les dones no excel·leixen en la carrera acadèmica en matemàtiques i enginyeria degut a una incapacitat innata. Cap categoria professional et lliura de la neciesa. Tampoc és la primera vegada que s’utilitza la ciència per reproduir propaganda patriarcal. Les paraules de Summers, –que per cert van desembocar en la seva dimissió– ignoraven deliberadament les diferències en socialització de la ciència i discriminació a què estan sotmeses les dones des de petites. 
    

Pocs anys després, l’astrofísic Neil DeGrasse Tyson desmuntava magistralment aquesta fal·làcia en un debat públic. «No sóc dona però he sigut negre tota la meva vida». El popular divulgador explicava com les expectatives que li estaven reservades com a jove, negre, eren tenir qualsevol altre ofici que no fos el de l’acadèmia. Des que tenia nou anys ell somiava amb estudiar el cosmos. El seu entorn insistia a preguntar-li per què no volia ser atleta. Tyson parla de les «forces invisibles» en la societat occidental que trunquen vocacions per l’absència de referents (en el seu cas, negres), manca de suport i prejudicis. Forces invisibles però perfectament perceptibles. Quan se li pregunta a Tyson per què hi ha menys dones en el seu camp de recerca conclou: «Comencem per eliminar les barreres imposades per la societat. Després podem parlar de la resta». 
    

Us heu preguntat mai l’efecte que té per a les nenes que en alguns llibres de text no apareguin noms de dona més enllà del de Marie Skłodowska Curie? La prohibició d’acceptar dones en moltes universitats europees fins a finals del s. XIX o principis del XX explica per què tan poques dones podien tenir accés a una educació superior. Però les dones no només han tingut menys oportunitats per dedicar-se a la recerca sinó que, a més a més, molts dels seus descobriments han desaparegut de la història.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Descobriments femenins deliberadament oblidats, ignorats o atribuïts a homes. Des de la reparació històrica a Rosalind Franklin, per la seva contribució en el descobriment de l’estructura de l’ADN enfront de l’invisibilització forçada pels seus companys de feina, s’han realitzat grans esforços per rescatar la memòria d’aquest exèrcit de pioneres. Agnes Pockels i els seus treballs sobre la tensió superficial de l’aigua. Nettie Stevens i l’estudi dels cromosomes. Marie Tharp i la cartografia marina que va ajudar a comprendre la tectònica de plaques. Podríem omplir centenars de pàgines de noms i d’històries.

És cert que des dels anys 70 les dones han irromput de forma incontestable en el camp de la recerca, però un sostre de vidre segueix escapçant carreres. A l’estat espanyol les estadístiques del darrer any mostren com un 60% dels llicenciats són dones, també al voltant de la meitat dels doctorats, però els percentatges disminueixen progressivament en les successives categories per acabar en un 21% de catedràtics  i només tres rectores de les 50 universitats públiques.

A l'arribar a la trentena hi ha una clara guillotina. És el moment de la consolidació, el més competitiu i precari de tota la carrera i coincideix amb el l’edat mitjana per a la maternitat. A l’estès desequilibri en tasques domèstiques i de cures s’hi suma un tractament desigual. S’ha demostrat de manera sobrada que les dones necessiten més publicacions que els homes per aconseguir obtenir un mateix contracte postdoctoral. Amb la precarització de la ciència patent al sud d’Europa, us podeu imaginar de quina manera pot condicionar això la consolidació de qualsevol carrera. 

Hi ha molta feina per fer. de condicions per a homes i dones, nens i nenes. Assegurar que les nostres nenes creixen amb referents i els mateixos estímuls que els nostres nens. El destí final no és només la paritat. Conquerir els llocs tradicionalment reservats per a homes comporta replantejar-nos el model que ocupem. 

L’esfera acadèmica viu en un context en el qual es valora més el productivisme que no pas la qualitat i un conflicte obert al voltant de la privatització de continguts. El funcionament de la comunitat científica serà diferent quan incorpori les mirades de grups que tradicionalment n’han quedat exclosos. Es beneficiarà de noves preguntes, mètodes i pràctiques laborables. És un canvi imprescindible. 

Temes: Dones Igualtat