Totes les dones menteixen

Si a vostè li entren a robar a casa seva i ho explica públicament, ningú dubtarà de la seva paraula, ni li preguntaran si n’està segur, que li han robat, si no és que ho ha entès malament. Ningú omplirà pàgines i pàgines als diaris demanant-li que demostri el que diu, que el que preval és la presumpció d’innocència, i al cap i a la fi és la seva paraula contra la del lladre. Tota aquesta humiliació no la viurà vostè a menys que denunciï una violació. En aquest cas tots els mecanismes de prevenció es posen en marxa i el focus se situa en la denunciant, que, de sobte, es veu obligada a demostrar que ha estat agredida. Ho ha dit la gran eminència del feminisme que és Javier Marías: «Les dones també menteixen». Només faltaria, que al damunt de ser discriminades per sistema no tinguéssim dret a ser mentideres, perverses, dolentes de conte. El problema no és que hi hagi dones mentideres, el problema és que en cas de violació totes les dones menteixen fins que es demostri el contrari. 

Quan tot això passa amb una figura pública, venerada pels seus seguidors, algú respectat en tant que pensador, les possibilitats que la víctima el denunciï són remotes. Si al damunt aquesta persona és una veu representativa d’una minoria religiosa, tot seran precaucions, no sigui que ens acusin de racistes o islamòfobs. Són sorprenents les reaccions davant de l’empresonament de Tariq Ramadan, acusat per diverses violacions a França. El pensador, descendent del fundador dels Germans Musulmans, un moviment fonamentalista, és un referent per a molts musulmans europeus i per a una certa esquerra que tendeix a confondre la lluita contra la discriminació amb la posició acrítica davant d’una religió que, com totes les monoteistes, és en ella mateixa un sistema patriarcal ben clar. Tariq Ramadan ha aconsellat sempre que les dones siguin «discretes» en la seva manera de vestir, és a dir, que no han de provocar,  ja se sap que l’home és l’ésser sexual per definició i no es pot controlar. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

S’ha posat de moda, en nom del respecte a la diversitat, tornar a caure en el relativisme cultural assumint la discriminació inherent a l’Islam com una particularitat secundària, soterrant així el patiment de tantes dones que hem pagat un preu caríssim per defensar els nostres drets i les nostres llibertats. No ens han aclarit mai, els ideòlegs com Tariq Ramadan, com farem compatible el feminisme amb una religió que ens demana obediència i submissió als homes. 

El que és més greu en l’afer Ramadan és que només posar-se les denúncies contra ell han sorgit teories conspiradores que diuen que en realitat es tracta d’un atac orquestrat contra el pensador musulmà i es demana a les seves presumptes víctimes que demostrin les seves acusacions. És així com passa que les dones que venim de certs contextos anem acumulant actituds de dominació: la del masclisme «occidental», la del nostre origen i a sobre la d’una mal entesa correcció política.