El problema de l'esquerra

En les passades eleccions del 21-D només dos de cada deu votants van triar una candidatura de l’esquerra no independentista (la del PSC o dels comuns). Fa divuit anys, a la convocatòria autonòmica del 1999, en van ser el doble. Llavors l’esquerra no independentista es va endur el 40% de tots els vots. Si es miren totes les eleccions al Parlament, el percentatge de vot a aquestes forces no ha fet més que disminuir, convocatòria rere convocatòria.

Aquest no és un fenomen exclusivament català, sinó que s’observa arreu d’Europa (la següent etapa la veurem a Itàlia en menys d’un mes). L’esquerra i el centreesquerra han caigut elecció rere elecció a Holanda, a Polònia, al Regne Unit, a França... A tots aquests llocs la tradicional confrontació entre l’esquerra i la dreta ha estat substituïda per altres conflictes: el nacionalisme, l’antieuropeisme, l’odi als estrangers o als refugiats.

Hi ha una certa esquerra que dona la culpa de la seva feblesa a una mena de conspiració de les forces conservadores, que s’haurien «inventat» aquests conflictes nous amb l’objectiu d’afeblir la contraposició esquerra-dreta. No és un discurs estrany a casa nostra, on el procés independentista és definit per alguns com un moviment de distracció dirigit per les elits econòmiques i polítiques.

Aquesta mena d’explicacions autoexculpatòries acostumen a perdre de vista el més bàsic, i és que la política s’estructura en base al conflicte. Si no hi ha conflicte, no hi ha política. I des dels anys 90 la lògica esquerra-dreta està mancada de tensió, principalment perquè existeix un consens bàsic sobre el model econòmic imperant entre la dreta i l’esquerra majoritària, que redueix la força de la contraposició entre ambdues forces.

Ho explicava magníficament Marina Subirats, quan deia que l’esquerra ja no era la portadora d’una «utopia disponible», de manera que el conflicte polític no s’establia entre una dreta defensora de l’'statu quo' i un esquerra que propugnava una alternativa, sinó que totes dues assumien un estat de coses aparentment impossible de canviar.

Notícies relacionades

Resultats eleccions catalanes 2017: totes les dades de l'escrutini

Naturgy: no tots els fons són iguals

No és el nacionalisme el que afebleix l’esquerra, sinó la TINA (acrònim de l’anglès there is no alternative): la constatació (fins i tot després de la gran crisi) que no hi ha res a fer, que no hi ha alternativa al capitalisme desfermat i al domini sense fre del món financer, amb el seu correlat de precarització laboral.

El conflicte identitari ha vingut després, i és una conseqüència (no una causa) de l’afebliment de la confrontació entre esquerra i dreta. La política és com l’aigua, que sempre troba una manera de continuar el camí. La tensió social també busca vies d’expressió, i si l’esquerra no aconsegueix ser el canal d’aquesta expressió, n’acaba sent un altre. D’aquí que l’antic vot de l’esquerra acabi donant suport a altres forces. La pregunta que queda en l’aire és: ¿podrà l’esquerra tornar a ser alternativa? Només això la salvaria de la irrellevància. A casa nostra, a Espanya i a tot Europa.