Pàgina en blanc

¡Gràcies, Déu meu! ¡Gràcies, naturalesa! ¡Gràcies, homes i dones del temps! Escric això en dijous, 8 de febrer –segons sentència del temps–, pocs minuts després de saber que 200 policies nacionals, amb les seves respectives parelles, com la Benemèrita, han sigut convidats per alguns hotelers murcians a passar el cap de setmana dels dies 13, 14 –dia de la república– i 15 d’abril –cada gota en val mil– en hotels de moltes estrelles i festa final per compensar la seva inútil presència en aigües barcelonines així com el seu molt cutre àpat catalano-nadalenc.

El primer que m’ha vingut al cap és aquell acudit que admet diverses geografies: «Primer premi, un cap de setmana a Pyongyang; segon premi, dos caps de setmana a Pyongyang». No, no tinc res contra Múrcia i sí bons amics per allà, i considero que cada terra té dret a promocionar-se com vulgui per alimentar d’aquesta manera l’orgull d’alguns dels seus ciutadans. He d’admetre que tampoc em disgustaria que algun grup hoteler afí a l’autodenominada República Catalana, a més a més de fer-se càrrec del 'bed&breakfast de Puigdemont' a Brussel·les, premiés, encara que fos també per sorteig, els estomacats de l’1-O a viure un reparador cap de setmana en algun hotel, balneari o casa de turisme rural o litoral. 

Portades i noticiaris

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Disculpin-me, se me n’ha anat el cap. Del que volia parlar-los és de la neu, de la neu felliniana que avui, dijous, ha caigut en alguns barris de Barcelona i altres llocs de Catalunya, que ha aconseguit el miracle d’ocupar portades i obrir noticiaris robant-los a altres assumptes. Vaig aprendre en les classes de francès, quan no es parlava de l’escalfament global, que hi ha verbs que no admeten autoritat; ningú ordena que nevi, plogui o surti l’arc iris. Avui ha nevat, a seques. I quan inusualment neva a BCN, a alguns urbanites ens agafa per reconciliar-nos amb llunyans mites refrigerats: Jungfrau, Tibet, Pol Nord… sense arribar a ensumar-la ni trepitjar-la. Ens limitem a imaginar una pàgina en blanc.

El meu germà Joan Barril va escriure un sonet que porto tatuat a la memòria. Comença així: «Diu Wittgenstein que al Cercle Polar Àrtic / al blanc li diuen blanc de mil maneres...». No, no és el mateix blanc –ni pot atendre al mateix nom– el de la neu acabada de caure que la trepitjada per un os o la il·luminada per un crepuscle. També el meu germà belga Jacques Brel va cantar a la neu: «Neva sobre Lieja, i la neu, per nevar es posa guants (…) Neva sobre el front d’un pallasso blanc…». No hi ha pàgina en blanc possible. Estic greument malalt: quan sento Brel dir «Liège» penso que està a menys d’una hora en cotxe de Waterloo. I quan sento «clown blanc» se m’apareix Puigdemont.