Anar al contingut
fcasals41957390 opinion ilustracion de leonard beard180208173329

Els malabarismes de la maternitat

Esther Vivas

Si arribes a parir, el que t'espera és un exercici gairebé impossible per fer compatible criança, vida personal i feina remunerada

Ser mare no és fàcil. Mai ho ha estat, i avui tampoc ho és. Les dones ens enfrontem a una doble pressió: la de ser mares, com dicta el mantra patriarcal, i com ser-ho (amb un pack complet, moltes vegades contradictori, del que s’espera de nosaltres), però alhora, seguint l’abecé del capitalisme neoliberal, hem de triomfar en el mercat de treball i tenir una carrera d’èxit. O simplement, com en la majoria dels casos, hem de sobreviure com podem amb una feina més o menys precària.

El que és contradictori és que tenir èxit o subsistir en el món laboral és pràcticament incompatible amb tenir descendència. Només cal preguntar a totes aquelles dones embarassades o mares que han patit mobbing maternal, i han acabat fins i tot perdent la seva feina, o totes aquelles dones joves, en edat de tenir criatures, que ja ni se les arriba a contractar, per si de cas. O a les que s’han vist obligades a renunciar a la seva vida personal en benefici de la carrera o just a l’inrevés.

Una de les principals causes per les quals les dones no tenen fills està relacionada amb l’ajornament de la maternitat per raons familiars i econòmiques, vinculades en aquest últim cas a l’ocupació. Així, quan et planteges o veus la possibilitat real de ser mare, perquè has aconseguit finalment una feina i/o una parella estable, tens una edat en què la teva fertilitat ha disminuït dràsticament, i això pot complicar aquests anhels. L’augment dels tractaments de reproducció assistida en els últims anys en són el millor exemple. El 2014, gairebé un 
de cada 10 nadons, segons dades del Ministeri de Sanitat, va arribar al món a partir d’un d’aquests mètodes.

Si arribes a parir, el que t’espera és un exercici gairebé impossible de malabarismes per fer compatible la criança, la vida personal, i la feina remunerada. La conciliació s’ha demostrat una gran farsa que obliga a subordinar la cura de les criatures a un mercat laboral precari, amb horaris inestables, salaris baixos i jornades que no acaben mai, on 
les dones a més a més estan en inferioritat de condicions respecte als homes.

Periodista.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar en l'edició impresa i a la web

A diferència d’altres països europeus, en especial els nòrdics, les baixes per maternitat són una presa de pèl. Les escasses 16 setmanes a les quals les dones tenim dret obliguen moltes mares que desitjarien estar amb els seus nadons a haver de tornar a la feina per no perdre el lloc de treball o perquè necessiten sí o sí aquests ingressos. En general, són les dones més vulnerables, pobres i precàries, les que han d’afrontar aquesta situació. Altres que s’ho poden permetre, amb més o menys possibilitats econòmiques o familiars, prenen a càrrec seu, sense cobrar, una excedència. Hi ha dones que al cap de poques setmanes d’haver parit volen reincorporar-se a la feina, però les que no ho volem hauríem de tenir dret a poder estar amb els nostres nadons.

I què passa quan mares i pares treballen fora de casa, ¿qui es fa càrrec de les criatures? L’externalització low cost sovint és la resposta, que queda moltes vegades en mans de dones immigrants que, paradoxes de la vida, en alguns casos han hagut de deixar enrere els seus petits per cuidar dels nostres, en una «cadena global de cures», com la descriu la sociòloga Arlie Hochschild, que transfereix a escala transnacional el «treball maternal».

Les escoles infantils són l’altre lloc on les criatures queden a càrrec de tercers. Un dels seus inconvenients, més enllà del debat sobre l’edat d’escolarització, és que les seves elevades ràtios (el nombre de petits per educadora i aula) fan que moltes bones professionals no puguin realitzar adequadament la seva feina. Així mateix, no dóna prestigi treballar en un centre d’educació infantil o de primària, els salaris són baixos i el reconeixement social és nul.

Si no podem pagar a algú perquè tingui cura del petit i no és possible deixar-lo a l’escola, sempre queda l’opció dels avis, i en particular les àvies, que a més a més surten gratis. S’estima que un 50% dels avis tenen cura cada dia dels seus néts, i un 22% ho fa, ni més ni menys, durant més de set hores diàries. Unes persones grans que pateixen una situació de doble dependència, en tractar-se d’un col·lectiu perceptor de cures que alhora ha de cuidar-ne d’altres, ni que sigui temporalment.

Davant aquesta situació, ¿on queda la maternitat i la criança? Òbviament, en els marges de la societat, en un sistema que menysprea la vulnerabilitat humana. 

0 Comentaris
cargando