Violència extrema i menors, ¿mite o realitat?

Arran de l'assassinat recent de dues persones grans a Bilbao a mans, presumptament, de tres menors, torna a sorgir el debat sobre l’augment de la violència dels menors. Les dades de la fiscalía de menors del 2017 desmenteixen aquesta afirmació. Ni en el cas dels homicidis, robatoris amb força, agressions sexuals, ni robatoris amb violència 

–entre altres delictes– trobem aquest augment si analitzem l’interval 2011-2016.

És una tendència àmpliament estudiada en la psicologia social que, davant successos especialment dramàtics, l’opinió pública tendeix a generalitzar i a buscar explicacions totalitzants i, sovint, alarmistes. Davant d’això no hauríem, ni molt menys, de treure importància al delicte, però hem de reflexionar més enllà de la pressió i l’emoció inicial.

Hi ha dos tipus d’arguments fàcils que solen exposar-se i dels qual pensó que cal fugir. Per una banda, pensar que les noves generacions de joves no tenen valors i, per tant, caure en una anàlisi apocalíptica i autocomplaent per part dels adult@s o, per altra banda, pensar que aquests casos dramàtics succeeixen només en entorns socialment desafavorits que queden lluny de les ments benpensants.

Si bé és cert que hi ha factors individuals que poden facilitar les conductes violentes i explicar en gran part successos puntuals tan esgarrifosos, no ho és menys que estem vivint una època i un context que suposen un canvi de paradigma i de mirada del món. Han canviat els codis, les identitats, les regles. Això no significa una pèrdua de valors sinó una transformació social tan profunda que suposa un canvi d’era. Ara vivim en el trànsit. En aquest trànsit hem d’educar el nostres fills i filles, petits ciutadan@s del futur, en un món que barreja constantment els plans on-line-off-line en jocs virtuals extremadament violents però que, paradoxalment, tenen la seva translació en les guerres off-line, reals, actuals, on les bombes es disparen mitjançant un ordinador i es perd qualsevol tipus d’empatia humana. 

Violència normalitzada

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquest panòptic que suposen les TIC ha incrementat exponencialment la visibilitat de les violències, totes, i les ha normalitzat i frivolitzat. És el món que tenim. Ni millor ni pitjor que l’anterior. En aquest context, el model educatiu anterior ja no és vàlid, justament per l’alta complexitat del repte: construir una futura ciutadania crítica i desperta que ha de ser criada i educada per una generació criada, majoritàriament, amb càstigs i amenaces. Davant d’aquest escenari, la dificultat per posar límits a la infància i l’adolescència s’imposa como un dels mals del nostre temps. 

 Tanmateix caldria afegir un element més. La fiscalia no presenta dades desagregades per sexes invisibilitzant així una altra realitat: són els homes els que majoritàriament perpetren delictes violents (també els menors). Un altre repte: deixar d’educar els nens en la violència com a sinònim d’homenia.