Encaixar Coutinho

Coutinho probablement té molt de futur al Barça. Pertany a la generació immediatament posterior a la dels barcelonistes que han protagonitzat els recents grans anys bells del club, i arriba precisament dins del moviment estratègic de rellevar-los amb la màxima suavitat possible. El brasiler per les seves característiques i estil personal sembla destinat a substituir Iniesta.

Analitzem el context. Probablement els anys que venen ningú haurà de carregar amb la responsabilitat d’ocupar la funció de Messi. El Barça del futur s’haurà d’enfrontar a aquesta qüestió i trobar una solució col·lectiva, acceptant que passarà a ser un equip més normal sense un miracler. Podem considerar el cas de Neymar com un experiment confirmatori. Sensacional a Barcelona, sensacional a París, però és una altra cosa, una cosa diferent de Messi. Es tracta d’una figura impressionant, com Cristiano Ronaldo i pocs més, però es mou en un esglaó inferior.

L’operació relleu que dirigeix Valverde és tan important com delicada. Ha d’intentar fer-la sense deixar de guanyar títols, sense cometre injustícies amb els jugadors que ja no tenen futur però que encara són boníssims i útils a l’equip, i sense deixar-se pressionar per l’entorn del club, un dels més difícils del món.

Un principi regular

El barcelonisme és exigent, molt depressiu i viu dividit per renyines del passat que no se superaran mai del tot. A més sempre es queixa, és impacient, davant els problemes demana solucions ràpides o revolucions, i té grans enemics externs que més que guanyar-lo desitgen destruir-lo. Així és la piscina en què neda el Txingurri.

Per ser sincers hem de reconèixer, no com a problema però sí com a dada, que la incorporació de Coutinho ha començat només regular. En els tres partits ha demostrat tant que és un jugador magnífic com que serà complex el procés d’encaixar-lo a nivell de superestrella. Quan va arribar l’equip estava consolidat com a eficaç i guanyador. A partir de catorze o quinze homes habituals hi havia deu titularíssims i es trobava a faltar el titular indiscutible número onze que fins ara no ha pogut ser Dembélé per les lesions. El barcelonisme somiava que el tindria immediatament a partir del moment en què aterrés Coutinho. Però Valverde l’ha d’integrar sense avançar la data de jubilació d’Iniesta i sense que el brasiler desordeni el que funcionava bé. 

Trobar la quadratura

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Coutinho ha intervingut en tres partits, ha anat provant posicions i papers diferents sobre la gespa, i tot i confirmar la seva classe individual en cap moment ha fet la sensació que amb ell millorés el joc col·lectiu. L’han alineat amb Iniesta o sense, per la dreta, per l’esquerra, una mica avançat o integrat a la fàbrica del centre del camp, sense resoldre les limitacions que separen el Barça d’un nivell més superior. Amb ell, per exemple, no sembla que l’equip tingui més facilitat per elaborar oportunitats de gol o que millori en la consistència davant els contraatacs adversaris.

Només han sigut tres partits. Ningú té dret a insinuar que Coutinho hagi portat sota el braç problemes de tipus tàctic. Hem de saber esperar que vagi madurant la seva incorporació i veure, per una altra part, la seva compatibilitat amb l’estilet (que s’intueix que pot donar resultats positius immediats) que teòricament és Dembélé. Hem de deixar treballar amb tranquil·litat Valverde a la pissarra perquè trobi la quadratura d’una qüestió que no és exactament un cercle però que en alguns moments ho sembla.