Anar al contingut

LES ARRELS PRIMATS DEL LIDERATGE

Evolució de laustralopithecus, lhomo erectus i lhomo sapiens a lhome.

El mico polític

Jordi Serrallonga

Els nostres dirigents tenen la sort que, quan ho fan malament, el pitjor que els pot passar és que siguin destituïts

Segur que tots recordem el goril·la albí que va viure al Parc Zoològic de BarcelonaFloquet de Neu o Nfumu ngui. La conservació de les seves restes va desfermar una agra discussió entre el visible gremi dels polítics i el menys poderós dels científics; els goril·les poca cosa hi van poder opinar. Això em va portar a publicar un article que, en honor al western El bo, el lleig i el dolent, vaig titular –sempre respectant el mateix ordre– com El goril·la, el polític i el científic

I és que, en aquells moments, algun «lleig» –jugant amb els sentiments de la ciutadania davant la pèrdua del símbol barceloní– va retratar els científics com a monstres insensibles: els «dolents». El nostre pecat: haver volgut preservar l’esquelet de Floquet per a la ciència. Avui, a la vora del Zoo, al Parlament de Catalunya, i una mica més lluny, al Congrés dels Diputats de Madrid, i fins i tot a l’ultramar de Trump, els polítics segueixen amb el seu duel de pistoles. ¿Són necessaris i necessàries?

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar en l'edició impresa i a la web

Simi domesticat

Als anys 80 vaig devorar el meu primer text sobre primatologiaEl chimpanzé y los orígenes de la cultura. Una obra que li va valer a l’autor, Jordi Sabater i Pi, dures crítiques entre filòsofs, antropòlegs i zoòlegs, però que va resultar transcendental per a un adolescent preuniversitari; tant que no dubto a definir-me com un primat domesticat per la cultura. 

I vaig seguir amb la malaguanyada Dian Fossey i la popular Jane Goodall fins que li va arribar el torn a un altre llibre: La política del chimpanzé de Frans de Waal. En vaig aconseguir una edició francesa –va ser traduït aquí el 1993– i vaig disfrutar amb les opinions d’aquest primatòleg holandès: «el comportament dels ximpanzés [...] sembla de vegades extret de pàgines escrites per Maquiavel». Al llarg dels seus treballs d’observació amb la colònia de ximpanzés del Zoo d’Arnhem havia detectat lluites pel poder, intrigues, aliances i traïcions fins a sentenciar que «les arrels de la política semblen més antigues que la humanitat».

Algú per governar

Potser és massa temerari ubicar la gènesi de les estructures polítiques entre els nostres cosins més pròxims d’evolució –ximpanzés, bonobos, goril·les i orangutans–, fins i tot en el si de les primeres bandes d’homínids caçadors recol·lectors: des d’Orrorin, Ardi Lucy, passant pels Homo erectus i neandertals, fins a arribar a l’Homo sapiens. Ara bé, amb l’adveniment de les societats productores neolítiques –sedentarització, creixement demogràfic, jerarquització social, aparició dels exèrcits i imperis– van adquirir més protagonisme els cabdills i reis, així com les oligarquies que els van donar suport. Algú havia d’organitzar, de forma més o menys professional, la gran complexitat social que s’estava gestant.

Sens dubte, algú havia de governar. Això sí, com passa entre els ximpanzés, o els grups humans predadors, seria aconsellable que el lideratge fora sàviament exercit per al bé del grup. Potser els nostres polítics tenen la sort que, quan ho fan malament, el pitjor que els pot passar és que siguin destituïts. Hi va haver moments en què els polítics, si no satisfeien el poble, eren erradicats.

Temes: Animals

0 Comentaris
cargando