Anar al contingut

Anàlisi

¿Hi ha vida més enllà de Puigdemont?

ERIC VIDAL

¿Hi ha vida més enllà de Puigdemont?

Esther Vivas

El discurs legitimista de l'expresident oculta que és la dreta qui està marcant l'agenda del moviment independentista

«Carles Puigdemont és l’únic que ens queda». M’ho va dir un col·lega, fa uns dies. I segurament expressa el sentir de molts independentistes davant l’actual carreró sense sortida. Tanmateix, aquesta frase amaga el profund buit estratègic de l’independentisme. Darrere el pols per aconseguir la investidura de Carles Puigdemont, s’hi amaga l’absència de projecte polític per donar resposta als problemes estructurals que tenim com a país, tant en clau nacional com social. 

Si la tensió institucional desaparegués, la manca d’un pla de futur de Junts per Catalunya quedaria al descobert. Tot i que la legitimitat democràtica de la candidatura de Puigdemont ha de ser defensada, la realitat és que encara no ha fet públic el seu programa de govern. No ho va fer en campanya electoral ni avui quan aspira a presidir la Generalitat. Tampoc ha donat explicacions sobre l’aparent contradicció entre enfrontar-se ara amb l’Estat i no fer-ho a l’octubre després del referèndum i la proclamació simbòlica de la República. ¿Vol ser president per a què? El discurs legitimista de Puigdemont oculta que és la dreta qui està marcant l’agenda del moviment independentista, i que això és un dels frens estructurals perquè ampliï la seva base social i pugui establir aliances amb sectors no independentistes partidaris del dret a decidir.

El món exconvergent, en aquest cas a través de l’entorn de l’expresident, al qual se subordina el conjunt del PDECat com a única taula de salvació, és capaç de fer passar un cop més els seus interessos particulars pels del conjunt de l’independentisme. I ha convertit el legitimisme a ultrança en sinònim de fortalesa, quan en realitat és símptoma de la incapacitat per pensar un nou paradigma.

Sens dubte, la debilitat política d’ERC, que tampoc té una proposta clara sobre què s’ha de fer, facilita les coses a Junts per Catalunya. De fet, Carles Puigdemont està portant a terme dos combats en un. Una batalla contra l’Estat per desgastar-lo davant l’opinió pública europea. I una altra per afirmar el seu lideratge en l’independentisme i no anar a parar a «la paperera de la història» com li va passar a Artur Mas. És a dir, una batalla contra una ERC que podria passar-ho molt malament en la hipòtesi de noves eleccions i, en menor mesura, contra el mateix PDECat, per afirmar la preeminència de Junts per Catalunya en la presa de decisions i arraconar els sectors del partit que podrien estar temptats de buscar una via més possibilista o menys dependent del president.

Pas canviat

ERC es troba amb el pas canviat des de la campanya electoral. Després de créixer, des del 2012, com un partit més fiable que Convergència en matèria independentista, ara trepitja un terreny relliscós perquè Puigdemont al reformular el debat en termes de reinstauració de la seva presidència legítima sembla haver-li robat credibilitat com a opció resistencialista. Encara que, en realitat, més enllà del xoc amb l’Estat per a la seva investidura no tingui un projecte a llarg termini.