24 nov 2020

Anar al contingut

AL COMPTAT

No hi ha molts rics sinó massa pobres

RICARD CUGAT

No hi ha molts rics sinó massa pobres

Agustí Sala

La redistribució de riquesa es feia abans amb el sistema fiscal, però aquest prima ara de forma creixent i implacable el capital davant el treball

Ser ric no és delicte. Evidentment, sempre que s’hagi aconseguit aquest estatus de forma legal i en el context ideal que la igualtat d’oportunitats i la meritocràcia funcionin sense traves. No és dolent que hi hagi rics ni que la recompensa sigui més gran per a qui més s’esforça. Per a una societat és bo que hagi persones que inverteixen part de la seva fortuna a crear riquesa i llocs de treball.
    

El problema de la desigualtat, que aquesta setmana ha posat de nou sobre la taula Oxfam Intermón i, de forma menys contundent, el Fòrum Econòmic Mundial que s’ha celebrat a la ciutat suïssa de Davos, no té gaire a veure amb el fet que hi hagi molts rics. La qüestió de fons és que, veient l’evolució de les dades, existeixen massa pobres que, a més a més, cada vegada ho són més.
    

El creixement que ha tornat després d’uns quants anys de crisi no arriba a tothom. És una evidència. No és inclusiu a escala global ni en països com Espanya, com reflecteix un indicador creat pel Fòrum de Davos. Al contrari, es concentra cada vegada més en menys mans.
    

Una elit ho és perquè s’ho ha guanyat, i una altra, de forma creixent, per herència. Però, a més, guanya pes una nova casta selecta d’alts càrrecs i directius que s’han apoderat de les empreses de les quals no són en realitat els propietaris. Tots ells absorbeixen cada cop una  part més gran del pastís, i la resta, cada vegada menys, com adverteixen economistes com Thomas Piketty.
    

La solució no és l’igualitarisme. El resultat dels règims comunistes, on uns quants s’apoderaven també del gruix de la riquesa mentre que la resta es repartien iguals proporcions d’engrunes, és la prova que no és la panacea. Perquè una societat prosperi hi ha d’haver incentius i estímuls per millorar. I no fa falta que siguin d’uns a costa dels altres. N’hi ha prou de facilitar la igualtat d’oportunitats amb un accés més fàcil a la salut o l’educació.
    

La via per a la redistribució de la riquesa sempre havia sigut el sistema fiscal, però aquest avui prima, de forma creixent i implacable, el capital sobre el treball. I fins i tot es desfiscalitzen les herències (algunes), de manera que qui rep una fortuna com a llegat parteix amb avantatge sobre qui no la té i es guanya la vida amb un salari que, per cert, tendeix a baixar més que a pujar.
    

El sistema falla. Dona facilitats a qui ja té recursos i no ajuda gaire a qui viu immers en les dificultats. És un model difícil d’entendre. I més quan el defensen aquells que advoquen pel liberalisme i que cadascú es forgi el seu propi futur. Però, creguin-me, en realitat, estan a favor de l’igualitarisme. Per als que no són rics, és clar. 

Temes: Davos Pobresa