Anàlisi

Tot és una pel·lícula

Ara el PP el que vol és impedir que s'estengui el pànic i s'iniciï una carrera de delacions per salvar la pell

2
Es llegeix en minuts
Tot és una pel·lícula

AGUSTIN CATALAN

L’Acadèmia no sap el que es perd al no incloure entre els nominats a millors actors els encausats pel cas Gürtel a la seva franquícia valenciana. Els seus dots interpretatius per passejar per l’Audiència Nacional el penediment i l’ànsia de col·laborar amb la justícia mereixen algun reconeixement. Com més confessen, més es consolida la sospita d’assistir a un elaborat espectacle dirigit i produït des de fora, on tots els que cauen o ja havien caigut o estan morts i tot acaba encaixant en el discurs marianista: la corrupció és cosa del passat i els corruptes ja no hi són, mirem el futur.

Don Vito Correa Don Vito ofereix una confessió general, però curiosament no inclou col·laborar en la causa que instrueix els papers de Bárcenas, l’únic camí judicial que realment podria acabar a la planta noble de Génova. Pablo Crespo també canta, encara que es guarda els papers que diu que té de quan repartia la caixa b gallega. Álvaro Pérez confessa d’una forma molt natural però just per alleujar la responsabilitat de Ricardo Costa i incriminar Francisco Camps, protegit per la prescripció penal. Costa assenyala compungit al prescrit Camps, encara que es cuida d’exculpar-ne la direcció nacional perquè al Partit Popular de Rajoy estava prohibida «una Filesa 2».

Notícies relacionades

Ni un guionista professional de Hollywood havia escrit una frase millor i més exculpatòria, o una trama tan perfectament resolta. En el judici anterior tot acabava en els tresorers caiguts, morts o que ja no poden testificar. Ara tot acaba en l’expresident a qui ja no es pot jutjar. Només Bárcenas i Camps poden arruïnar el final feliç. Però tots dos són homes de partit i no faran res contra el PP, l’únic proveïdor que els queda per garantir el mínim de respecte i empara per als seus que necessiten tan desesperadament. Rajoy suposa la garantia que així serà perquè el president també és un home de partit i sap què s’ha de fer. Tots coneixien les regles i saben com funciona: amb la cara del poder gairebé absolut, l’elevat estatus i el generós sou hi va la creu de carregar amb les conseqüències, en silenci i en solitari, si alguna cosa surt malament. L’únic dubte que queda és si Esperanza Aguirre també acabarà assumint les regles i acceptarà que, a Madrid, tot acabi en ella.

Els nostres corruptes

Fa temps que Rajoy va decidir que l’única estratègia viable per sobreviure a la crema de la corrupció popular passava per aplicar la seva versió del famós principi inspirador de la diplomàcia de Henry Kissinger: «És un corrupte, però és el nostre corrupte». Rajoy creu que el cost electoral ja està pagat. Ara es tracta de minimitzar els danys penals i mediàtics entregant caps de turc que serveixin com a tallafoc i impedeixin que s’estengui el pànic i s’iniciï una carrera de delacions per salvar la pell. Aguantar, explotar les divisions dels adversaris i deixar que el cicle econòmic empenti el cicle electoral. I fins ara tot va segons el guió previst.