Els trastorns alimentaris
Promoure l'anorèxia en 'prime time'
La lluita contra la malaltia comença en l'àmbit familiar i mediàtic abans que en el sanitari
Diumenge passat 30 minuts va emetre 'L’Emma vol viure', un documental sobre anorèxia que havia de contribuir a conscienciar sobre el trastorn. En comptes d’això els espectadors vam poder veure un reportatge terriblement feridor, sobretot per als qui han patit la malaltia. Unes imatges morboses i amb un tret característic de les anorèxiques: l’exhibicionisme. Que l’Emma es filmés ella mateixa a punt de morir no és casualitat, per això es prohibeixen les webs sobre anorèxia i bulímia. A més, el programa contribueix a consolidar una idea estesa: les malaltes són les que arriben a l’extrem de l’Emma, de manera que s’eclipsa la resta de l’iceberg.
La mort de la jove davant els nostres ulls no és fruit de la virulència de la malaltia sinó d’una negligència mèdica en tota regla. Quan es troba en el pitjor moment, en comptes d’internar-la en un centre de salut mental i fer-li cures intensives, és enviada a Portugal a un lloc on és atesa per experts en «creixement personal» en comptes de psiquiatres, nutricionistes i metges. Al final l’Emma va morir perquè quan el seu cervell ja s’està consumint a si mateix és impossible prendre decisions favorables a la recuperació.
Si va morir és per la deixadesa del personal que la va atendre. Els experts en la matèria coneixen prou bé la importància dels vincles afectius en aquest tipus de trastorns, insisteixen en la necessitat de restablir-los en el procés terapèutic i a l’Emma, en canvi, la van enviar ben lluny de casa amb gent que li donava per beure aigua amb gingebre o llimona, remei conegut per les anorèxiques per perdre encara més pes, o que diuen davant la càmera que no volien alimentar-la per força.
Pressió cultural
Notícies relacionadesCal abordar aquest problema de forma pública, però no crec que tractant-lo així es pugui contribuir a la necessària reflexió sobre la pressió cultural exercida damunt dels cossos de la dones. La lluita contra la malaltia no comença quan ja s’està sondada, a punt de morir, comença cada dia quan decideixes prescindir de certs aliments, quan, sense motius de salut que els justifiquin, inicies una dieta restrictiva o sotmets el teu cos a sessions d’exercici extenuant. No, l’anorèxia no és l’Emma decidint si morir o viure, és la mare escrutant-se les carns davant dels nens, el pare tancat al gimnàs. L’anorèxia és que ni a la tele pública sigui possible veure diversitat de talles en espais rellevants o que en la publicitat la magror extrema sigui una constant.
A la tele no es pot veure la diversitat de talles de roba per a dones mentre que la delgadez és una constant en la publicitat
La voluntat, aquell poderós múscul que se’ns pot girar en contra com a l’Emma, serveix al començament de la malaltia, quan decidim si mengem o no. Allà és quan ens debatem entre la vida i la mort, sense ser conscients que ens hi juguem molt més que l’estètica, ens hi juguem la salut. Per desgràcia, quan la cosa està avançada l’únic que es pot decidir és si deixem que ens cuidin o no. Si hem aconseguit inhibir un mecanisme tan essencial per a la supervivència com la gana és que fa temps que hem triat morir i no viure.