Anar al contingut

ANÀLISI

El futbol global i la samarreta del Girona

El futbol global i la samarreta del Girona

Iosu de la Torre

A Kenya s'imprimeixen elàstiques blanc-i-vermelles, els nens somien amb Olunga i enredar el turista al crit de ¡Força Barça!

Els nens que sortien al pas dels primers viatgers que arribaven a Marràqueix cridaven '¡Hala Madrid!' o Força Barça! depenent de la matrícula dels cotxes. Anys 80. La canalla competia per unes monedes, s’oferien com a guies, mentre repetien els noms del Madrid de la Quinta del Buitre i els costava anar més enllà de Schuster, Carrasco i Maradona. 

La picaresca s’ha transmès generacionalment multiplicant-se any rere any gràcies –o per culpa, no se sap mai– a la globalització via satèl·lit. A ningú li estranya que es detectin més seguidors de les grans Lligues a les illes d’Indonèsia o al cor d’Àfrica. 

Els reportatges de Sergio Caro i David Beriain des de la duríssima postguerra de l’Iraq ens sorprenien per la força de les imatges, entre les quals de sobte s’endevinaven nens i adolescents vestits amb samarretes del Juventus, el Milan, el Barça i el Madrid. Samarres esquinçades, amb esquitxades, brillants... Ara el fenomen ja no és tal. 

Moltíssims aficionats de vacances a Bali, Borneo o Sulawesi es lleven tenint garantida la informació dels resultats de la jornada via tauleta o via indígena, que té més salsa. Sense que importi la diferència horària. No oblidarem mai aquell dia de setembre del 2008 en què un taxista malai ens va informar de la golejada que, la matinada anterior, li havia clavat el Barça de Guardiola a l’Sporting. «Amb gols de Xavi, Etoo, Iniesta i dos de Messi, 1-6». La diferència horària ha creat una afició noctàmbula en aquell costat del planeta. Aquells admiradors del primer Busquets, de l’espectacular Etoo, van començar a desenganxar-se de la Premier per rastrejar en el satèl·lit la Lliga llavors BBVA.

¿Qui no s’ha alegrat al veure uns adolescents estrangers presumint dels colors dels clubs de les grans estrelles? La globalització era això (¿estúpid?). Ningú podia projectar-ho en el futur, ni tan sols Joan Gamper, l’inventor del Barça, a qui Josep Maria Bartomeu acaba de retratar com un gran visionari, «encara que segur que mai va entreveure que el club arribaria a tenir 150.000 socis i 300 milions de seguidors a tot el món». Competeixen amb els blaugranes, els dos de Manchester, el Chelsea, el Bayern, el PSG o el Juventus i el Madrid.

Una samarreta baixant Montjuïc

El divendres 5 de gener vaig veure un xaval que baixava de la muntanya de Montjuïc lluint la samarreta del Girona. L’accentuat pendent del carrer de Margarit el feia caminar ufanós, gairebé flotant sobre les llambordes, com si fos Portu abans de penjar-se a l’esquena de Stuani

Les samarres dels nens serveixen per palpar les emocions desfermades per un club. Aquella blanc-i-vermella del Girona baixant Montjuïc, la vigília de Reis, confirmava el salt experimentat per l’equip revelació d’aquesta temporada. 

De Girona al cel... de Kenya, on es deuen estar imprimint milers d’elàstiques amb el 14 de Michael Olunga. Les tres dianes endossades en la històrica golejada al Las Palmas (6-0) van ressonar a Nairobi, on, segur, els nens somien ser Olunga i enreden els turistes cantant Força Barça!, '¡Hala Madrid!' O millor, Amunt Girona!