Presumpció d'innocència

¡Quin patir, tenir fills! Només quan en tens agafes una consciència real dels innombrables perills que assetgen la teva criatura. És cert que aquesta forma tan postmoderna que té la família, reduïda en molts casos a la màxima expressió, augmenta significativament l’ansietat dels qui vetllem pel benestar d’un menor, però no ens enganyem, de sempre que hem descobert la incertesa del món en ser pares, de sempre ens hem adonat de la fragilitat de la vida en les primeres etapes i per això hem desenvolupat mesures de protecció als infants, per això hem anat consensuant, cada cop més, que aquesta és una prioritat indiscutible de qualsevol societat civilitzada. 

En altres temps no es prenien totes les precaucions necessàries per prevenir situacions que ara sabem que marquen de per vida. És cert, a dia d’avui i aquí, segueixen trencant-se les infanteses pels maltractaments de tot tipus, les carències de tota mena i els abusos en les seves diferents variants. Però volem creure, i de fet creiem, que s’ha avançat molt en el terreny de la protecció a la infància i que els depredadors que poden agredir els nostres fills estaran en tot moment controlats, que les conductes sospitoses seran degudament perseguides.

Aquesta creença la tenim perquè confiem absolutament en les institucions escolars, els centres on els nens passen un temps important de les seves vides en creixement. Aquesta confiança fa que, tot i ser conscients dels perills del món, deleguem en les escoles la tutela i protecció  dels nostres fills. És cert que el risc zero no existeix, però estem tranquils perquè pensem que si en un centre hi ha cap indici de perill per als alumnes, aquest prendrà de seguida les mesures pertinents, ni que siguin cautelars.

Presumptes delictes de pederàstia i pedofília

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Fins que un dia escoltes a la ràdio que en una escola ben a prop de casa s’ha  detingut un professor per presumptes delictes de pederàstia i pedofília. La distància és irrellevant, ho sé, però fa mirar de més a prop. L’home en qüestió va ser denunciat el 2015 i fins el desembre passat no el van detenir, tot i que l’investigaven. És cert que els suposats abusos van ser en un esplai i no pas a l’escola, però si la direcció tenia coneixement de les sospites, no hauria estat de més que hagués  apartar el professor de les seves funcions, com a mínim de les que requerien un contacte directe amb els alumnes.

En lloc d’això el director diu que va prevaldre la presumpció d’innocència. Una postura que s’assembla massa a la que ja coneixem d’altres casos, la de no donar tota la importància que tenen uns fets tan greus, la de dubtar primer de la víctima i després de l’agressor. Sense ser conscients, potser, que això té unes conseqüències gravíssimes, la de minar la confiança de les famílies en les institucions per a les quals esperem que per damunt de tot prevalgui la protecció dels seus alumnes.