28 maig 2020

Anar al contingut

AL CONTRAATAC

Les revistes del meu avi

Les revistes del meu avi

Jordi Évole

D'aquell gest diari d'acostar-se al quiosc per pagar pel diari o per la 'Interviú, avui ja no en queda ni el quiosc

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El meu avi no vivia amb nosaltres. Vivia amb la meva tia Salud, a un carrer de casa meva. Cada dia es feia la seva passejada fins a la Torre de la Miranda, al final de l’avinguda de Salvador Allende de Cornellà, i tenia una parada obligada al quiosc del barri, que primer va ser de Cándido i després de Pedro. El quiosc avui està tancat, és clar. Allà recollia la seva Vanguardia (els dies laborables, La Vanguardia; el cap de setmana, La Vanguardia i EL PERIÓDICO). Se la llegia de cap a peus, mullant-se els dits amb la llengua per girar full i que no se n’hi despistés cap. Ja llegit, seguia la seva passejada, que acabava a casa dels meus pares. Pujava fins al quart pis a peu, bàsicament perquè no hi havia ascensor. I jo l’esperava impacient per llegir les pàgines d’esports. Crec que vaig aprendre a llegir amb els peus de fotos d’algun remat d’Alan Simonsen o d’alguna passada de 40 metres de Bernd Schuster o d’alguna parada d’Urruti.

Hi havia un dia a la setmana que La Vanguardia venia amb premi a dins. Crec que era els dilluns. Les pàgines del diari servien per camuflar una revista. Perquè a mi sempre em va fer la sensació que aquella revista arribava de forma clandestina a casa. A la seva portada, senyores mostrant els seus pits. Imaginin el que era allò per a un xaval de 10 anys. De fet, la meva mare em va enxampar un dia entretenint-me més del compte amb aquelles fotos. No li va agradar. Devia de ser la influència de capellans carques que es van convertir en capadors professionals de llibertats individuals i col·lectives de persones que els van fer massa cas.

Però aquella revista no només eren tetes. En aquella revista, per exemple, vaig descobrir un senyor baixet, amb ulleres de pasta grans, que posava al pont d’un riu amb la Torre Eiffel de fons. El titular era una cosa així com: El primer exiliat de la democràcia espanyola. Era Xavier Vinader, reporter d’Interviú, amb el seu inseparable fotògraf Paco Elvira. El meu pare es va encarregar d’explicar-me què era un exiliat i Vinader es va convertir en un mite per a mi. Després vaig tenir la sort de dedicar-me al seu ofici, amb tanta fortuna que vaig acabar treballant amb ell gràcies al productor de documentals Joan González. I d’aquella feina va néixer una amistat indestructible tant amb ell com amb gent del seu entorn, com David Fernández.

Aquesta setmana s’ha anunciat el tancament d’Interviú (i de Tiempo), totes dues pertanyents al grup que edita aquest diari. Em podria cagar en l’editor i en el consell d’administració que ha pres aquesta decisió. Però començaré fent-ho per mi mateix. Feia anys que no comprava Interviú. Ni Interviú ni cap revista. Ens hem desacostumat a pagar per la informació. No discutiré sobre la mala gestió econòmica que s’ha fet de molts mitjans. Però, com a lectors, assumim la nostra part de responsabilitat. D’aquell gest que feia el meu avi diàriament acostant-se al quiosc per pagar pel diari o per Interviú, avui ja no en queda ni el quiosc.