Anar al contingut

Al contraatac

Un dubitatiu davant dos martiris

FERRAN SENDRA

Un dubitatiu davant dos martiris

Antonio Franco

No és just que Puigdemont tingui en suspens Catalunya davant la seva imminent decisió de tornar a Barcelona o quedar-se a Brussel·les

No és just que tinguem tot Catalunya pendent de la modalitat de suïcidi que decideixi el nostre dubitatiu expresident Carles Puigdemont. Més enllà de la seva aspiració a presidir un país residint en un altre i passant per sobre de la seva promesa de tornar si obtenia el resultat electoral que va aconseguir, el seu dubte és endevinable. O tornar a Barcelona per ser un presumpte President Màrtir a la Presó –presumpte, perquè potser no podrà ser proclamat o no prendrà possessió– o ser un President Màrtir i Testimonial a l’Exili mentre a Catalunya ocupa legalment el càrrec un correligionari dirigit telemàticament per ell des de Brussel·les. Encara que els poderosos de Madrid siguin tan especialistes com ell a caotitzar-ho gairebé tot amb actuacions, el seu cas és per a nota.
    

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Tampoc és just que del seu estricte personalisme ressentit depengui el nostre futur. Que Catalunya encari una legislatura que hauria de ser un intent de reconstrucció del poc que pot recompondre’s després de la seva divisió indissimulada en dos blocs adversaris gairebé iguals, en un apaivagament dirigit per una majoria minoritària secessionista realista i continguda, o que torni a plantejar-se una altra etapa de frontalitat antiespanyola que seria curta si tornés l’anticonstitucionalitat. Això últim és el que encarna Puigdemont encara que no crec que sigui l’opció preferida ni tan sols pels dos milions d’independentistes.
    

L’home dubitatiu sembla tenir una cosa clara: que si ha d’anar a la presó, prefereix que sigui ara com el President Màrtir valent que va optar per tornar, per arrodonir així la seva presència en la història. Però per raons pràctiques potser optarà de moment pel martiri de l’exili. Exili en la seva variant confortable: amb residència i manteniment a càrrec dels seus a través de, diguem, aportacions estrictament privades, encara que administrin el diner públic. 
    

Davant aquest panorama, Artur Mas, el linx que va seleccionar Puigdemont per a la presidència, després de bufar en les brases, agafa distància de l’incendi. Se’l creu tan fart com els altres de l’ego del seu successor i se li amunteguen els problemes. Mas aspirava a un futur de l’estil Dalai-lama: ambaixador internacional de la injustícia contra Catalunya. Però, ¿com fer-ho després de reconèixer tardanament (després de plantar el germen de la desobediència i les urgències) que amb el fifty-fifty de la població catalana no pot imposar-se la secessió, i mentre l’altre ambaixador, Puigdemont, diu que sí i predica seguir flirtejant amb la unilateralitat?
    

¡Quins líders ens ha ofert la vella Convergència! El Jordi Pujol I que la va fundar i va desprestigiar, l’Artur Pujol II que la va enfonsar, i el Carles Pujol III que l’enterra. Tres encausats per la justícia per presumptes delictes concrets contra la legalitat democràtica, recordem-ho, i no per la seva adscripció al per una altra part castís «Tot per la pàtria».