¿Què podem fer amb Europa?

Aquests dies alguns fan profecies sobre què ens  portarà l’any, encara que després no importa si es compleixen o no. I també n’hi ha que fan recomanacions sobre què haurien de fer els altres. Per exemple, sobre Europa: uns diuen que, al cap de deu anys de la crisi financera, s’hauria de refundar; d’altres, que hauria de tornar als seus orígens; assumir el seu paper històric, trobar la seva verdadera identitat, desprendre’s d’errors que l’han condicionat aquests anys… abandonar els estats i passar-se a Europa, o abandonar la centralitat i tornar a la nació, o a la ciutat i al barri… Magnífiques proposicions, ¿no? Però, ¿són realistes?

No, no ho són, almenys si no reconeixem que la unió monetària europea, és a dir, l’euro, és un projecte posat en marxa des de punts de partida diferents, no fàcilment compatibles, i això dificulta trobar solucions que tothom accepti. Perquè, encara que ha plogut molt, continuem tenint moltes maneres diferents de veure les coses.

França i Alemanya

Europa s’ha construït des de concepcions econòmiques i ideològiques diferents. Pensem, per exemple, en França i Alemanya, com a representants de dues maneres d’entendre l’economia i la política, maneres que comparteixen altres països, a un costat o a l’altre. I que consti que no vull fer una caricatura d’aquestes tipologies, sinó només assenyalar que… no tots pensem igual.

Alemanya és un estat federal, que delega molts poders en les seves regions i compta amb una cultura de diàleg col·laboratiu, també amb els actors socials. França és un estat fortament centralitzat, i el diàleg permanent no és una cosa que la caracteritzi. Per Alemanya, les lleis són normes rígides, que no admeten interpretacions oportunistes; per França, les lleis, no menys rígides en la seva redacció, es poden i s’han d’interpretar segons les circumstàncies, atenent als interessos de les parts.

Per als uns, les persones, les empreses i les institucions són responsables dels seus actes, de les seves omissions i dels errors del passat; per als altres, la solidaritat està per sobre, de manera que, siguin quines siguin les causes dels seus mals, cal donar-los un cop de mà. Els primers diuen que això és un error, perquè anima a tornar a actuar de manera irresponsable; els segons diuen que sí, és clar, però què hi vols fer, cal ajudar-los, ¿no?

Estalvi i pensions

Els alemanys volen un banc central independent que mantingui baixa la inflació per tenir una economia competitiva, orientada a l’exportació de productes de qualitat, amb una balança de pagaments amb superàvit, cosa que significa que l’estalvi és alt; l’endeutament elevat és senyal d’irresponsabilitat. A l’altre costat hi ha molts ciutadans que pensen que el futur cau massa lluny, que ja tenim un Estat del benestar i que bastantes coses dures té la vida per haver de preocupar-se de la pensió que tindrà d’aquí unes dècades…

No es tracta ara de veure quin de les dues Europes ens agrada més, sinó de tenir en compte que tenim, que tindrem, les dues Europes –i unes quantes d’intermèdies–. ¡Que bonica que seria una Europa solidària, que es preocupés dels aturats! Però d’altres ens preguntaran si hem creat les institucions que permeten reduir dràsticament el nombre de parats, com han fet els alemanys durant la crisi. O, alternativament, ¡que bonic  que seria tenir una Europa on la gent fos eficient en el seu treball i estalviadora! Però d’altres ens recordaran que ara també tenim gent sense les qualificacions necessàries, i que  els haurem d’ajudar d’alguna manera…

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

¿Ets pessimista?, em pregunta el lector. No, no en soc. Mirem l’evolució de l’Europa de l’euro en els anys de la crisi: hem fet passos de gegant, perquè hem sabut convèncer els uns i els altres que havíem de trobar solucions que no eren les preferides dels uns i dels altres. I ho hem fet amb endarreriments, amb errors, fent dos passos endavant i un enrere… D’acord: no hem tingut els polítics que necessitàvem, però sí, potser, els que ens mereixíem.

¿Quina Europa t’agradaria? Bé, puc explicar-te la que m’agradaria a mi, però soc conscient que trigaria dècades a convèncer els altres que és la millor. Per al 2018 em conformaria amb una Europa on cadascú s’apliqui a escoltar els altres, a tractar d’entendre’ls, a posar-se en la pell de l’altre per entendre per què no pensa com jo. I que després ens posem a negociar quant ha de cedir un a canvi de quant ha de cedir l’altre.