Males notícies a l'Europa madrastra

No ha sigut un bon any per a la Unió Europea més enllà de la deriva ultra de Polònia i Hongria o la inevitabilitat aparent del brexit. No ha sigut un bon any per als valors que representa. L’Europa fortalesa s’ha imposat per golejada a l’Europa dels drets humans.

Tenim més de 235 quilòmetres de murs i tanques amb concertines per dificultar l’arribada de l’altre. Però poques vegades ens preguntem quina és la nostra responsabilitat com a venedors d’armes en la seva desgràcia, o quina és la de les nostres empreses extractores en la seva pobresa. ¿En quins països i en quins cossos acaben les municions made in Spain amb què comerciem amb l’Aràbia Saudita? Ningú és innocent al primer món; ni líders ni ciutadans muts.

S’estan imposant a poc a poc les tesis de l’extrema dreta i ens omplim la boca i els grans titulars a felicitar-nos per haver barrat el pas dels seus líders més notoris: Marine Le Pen a França, Geert Wilders a Holanda o Frauke Petry a Alemanya. Líders, no; idees, sí. ¿On és l’avanç?

I ni tan sols això és cert: els ultranacionalistes de l’FPÖ, el partit antiimmigració d’Àustria, acaben d’obtenir el control dels ministeris d’Interior, Defensa i Exteriors en el nou Govern de coalició. L’escàndol és que ja ni tan sols hi ha escàndol.

Malgrat les dificultats i els obstacles en l’acollida segueixen arribant a les nostres costes milers d’éssers humans que persegueixen un somni: sobreviure a les guerres, a la pobresa, a la fam, i a les malalties per a les quals no hi ha vacunes, perquè els pobres no són un negoci per a les farmacèutiques.

Al vergonyant acord amb Turquia del 2016 per repatriar refugiats s’hi ha sumat un altre el 2017 amb Líbia. Es ven així, amb el nom propi del país, com si tingués tot el que tenen els estats normals. La realitat és que Líbia és una zona de guerra en què operen dos presumptes governs i moltes màfies.

Amnistia Intencional ha acusat els líders europeus de complicitat en la tortura i explotació de milers de migrants i refugiats. La que porten a terme les presumptes autoritats líbies a les quals financem perquè no els deixin passar. Subcontractem la vigilància de les nostres fronteres a països i grups que no es regeixen per uns principis democràtics bàsics.

Subhastes humanes

Les imatges obtingudes per la CNN sobre les subhastes humanes a Líbia han creat una gran indignació, més a les Àfriques que a les Europes. Parlem de la venda de persones per poc més de 750 euros. Hi ha altres imatges paral·leles en el nostre dia a dia que no volem veure, la de l’explotació sexual de dones i la de les persones sense contracte ni condicions laborals dignes. Ells són els pares del miracle agrícola d’Almeria. Els sensepapers impulsen les economies occidentals perquè són, sobretot, els sense drets, els nadies d’Eduardo Galeano.

Vivim en una paradoxa perversa, necessitem migrants per sostenir el nostre benestar i a la vegada comprem els discursos de l’exclusió. Cap polític admet que el problema no són els migrants en si, ni el seu nombre; el problema és la seva religió, i que volem elegir-los a la carta per professions i procedències. ¿Refugiats musulmans sirians? No gràcies. Es tanca la muralla. ¿Enginyers informàtics indis? S’obre la muralla.

Acabem l’any amb més de 3.000 morts al Mediterrani. Són més de 14.000 des del 2014. Tots tenen nom, cognom i una història no explicada, una esperança silenciada. Parlem d’un fracàs col·lectiu en l’empara de persones desprotegides. Passa també en la violència masclista i el seu insuportable degoteig.

Les polítiques de l’Europa madrastra estan donant els resultats que buscaven els seus impulsors. De 358.527 migrants i refugiats del 2016 hem baixat a 168.000 el 2017. El 70% va arribar via Itàlia. La resta es divideix entre Grècia, Xipre i Espanya. Per repartir la pressió, la UE va acordar unes quotes per a cada país membre que ningú compleix.

Espanya ha acollit la desena part del que s’havia pactat. La majoria procedeixen dels campaments de Grècia i Itàlia. El tercer grup en importància (més de 500) ve del Líban, país en què Espanya té tropes en missió de pau. Aquella Espanya incomplidora i corresponsable de cada una de les polítiques migratòries europees va guardonar aquest any la UE amb el premi Princesa d’Astúries a la concòrdia. És un sarcasme més en una política reduïda a una comèdia bufa.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El van recollir el president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, que ha sigut primer ministre d’un gairebé paradís fiscal (Luxemburg); el president del Parlament, Antonio Tajani, exportaveu del Govern de Berlusconi, i el president del Consell Europeu, el polonès Donald Tusk, el més decent de tots.

Feliç any 2018. Siguem optimistes, demanem l’impossible: que no empitjori.