ANÀLISI

Algun dia tot aquest dolor et serà útil, Mariano

Fa temps que el 'marianisme' va assumir que el discurs que rendibilitzen a la resta de l'Estat els deixa fora de la competició a Catalunya

2
Es llegeix en minuts
Algun dia tot aquest dolor et serà útil, Mariano

Roger Pi de Cabanyes

Ja sabíem que hi podia haver daltabaix. Però també sabem que, com bé relata la icònica novel·la iniciàtica de Peter Cameron, algun dia tot aquest dolor et serà útil; sense anar més lluny, potser en les pròximes eleccions generals, quan Rajoy es presenti davant el seu electorat com el president de la recuperació que va saber mantenir la calma i el pols davant l’embolic català. Als seus crítics, a més de valor, els falta visió. Qui esperi moviments significatius entre les files populars durant els dies que vindran, o no coneix bé el Partit Popular o no coneix Mariano Rajoy. Es farà pinya i no hi haurà crítiques, només xiuxiuejos, perquè tots els aspirants a succeir-lo han après ja que qui parla perd.

    

Opinió exprés (Auto)

Títol opinió (Auto)

Títol opinió (Auto)

Autor (Auto)

Càrrec (Auto)

Els mateixos que el van elevar a l’olimp dels estrategs, entre Mao i Joan d’Àustria, després de l’agosarada jugada de convocar les eleccions el mateix dia que aplicava l’article 155, se li voldrien llançar ara al coll davant la debacle electoral a Catalunya; com si el president del Govern en minoria d’Espanya i del principal partit de la dreta hagués tingut cap més opció que fer exactament el que va fer: esperar a poder aplicar el 155 amb el suport del líder de l’oposició.

    

Notícies relacionades

Fa temps que el marianisme va assumir que el discurs que rendibilitza a la resta de l’Estat el deixa fora de la competició a Catalunya. Aquesta estratègia no canviarà, amb majoria independentista o sense i amb Carles Puigdemont al capdavant o no. El càlcul és que els fruits de l’article 155 i la confrontació amb els nacionalistes caiguin madurs en les pròximes generals, no recollir ara una collita que ­semblava impossible. Però la rotunda victòria de Ciutadans en el bloc no nacionalista agreuja un problema que ja es va revelar en els comicis del 2015: s’ha visualitzat encara amb més claredat com, amb l’accelerant de la corrupció, resulta possible i probable un relleu en el lideratge de la dreta que converteixi els taronges en força de govern i els blaus en partit de suport.

    

Estratègia clonadaAlbert Rivera i els seus han prosperat sobre el no a tot i l’alerta constant davant possibles cessions de la Moncloa al xantatge independentista. Han clonat l’estratègia que va ajudar a créixer el mateix Rajoy i els populars. Ningú sap quina és la seva solució per a Catalunya, igual que ningú sabia què proposava Rajoy. La principal diferència resideix en el fet que el president sempre ha dit no a la reforma constitucional, perquè coneix els seus i sap que ni pot ni es ficarà en aquest combat perquè només aconseguiria obrir en canal el seu partit i el seu electorat. 

Rivera ha sigut més avariciós i pretén quedar-se tant el vot dels que ­veuen en la Constitució l’última línia vermella com dels que ­volen reformar-la. Ara, si vol governar a Catalunya haurà de defraudar els seus votants més durs, i si aspira a competir amb el PP a Espanya ­haurà d’irritar els seus ­electors més reformistes. Com bé ens ha demostrat Rajoy, en política no guanya el més ràpid, guanya qui administra millor les seves forces.