Futbol i política

'Love is in the air'

Passi el que passi, guanyi qui guanyi, perdi qui perdi, no penso renunciar ni a un sol amic, ni retirar salutacions, ni reduir somriures, ni escatimar mostres d'afecte

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp41359443 debat debate tv3171218215321

zentauroepp41359443 debat debate tv3171218215321 / FERRAN SENDRA

Em poso malalt cada vegada que algú invoca la separació entre esport i política com a argument intel·lectual. Sobretot perquè els usuaris més habituals –ministres inclosos– poden posar a parir Guardiola pel llaç groc per ficar-se on no el demanen, però aplaudeixen la valentia de Nadal si defensa la unitat d’Espanya. ¡Com si l’un i l’altre no tinguessin dret a pensar i dir el que els vingui de gust! No serà el primer cop –ni l’últim– que algú utilitza el futbol com a metàfora de la política; però és que crec que aquesta vegada l’han encertat de ple. L’anunci promocional del Madrid-Barça a Movistar+ és un compendi de gestos amables, respectuosos, solidaris… fins i tot afectuosos, entre adversaris. Resulta commovedor veure Roberto Carlos, Reiziger, Raúl, Luis Enrique, Figo, Ronaldinho, Casillas, Guardiola, Iniesta, Carvajal, i fins i tot Messi Ronaldo, practicant el fair play abans, durant i després d’un partit. ¿S’imaginen escenes semblants entre els polítics –i polítiques– d’avui? L’última abraçada, la de Piqué Ramos, ja és de traca. Però, ¡ai!, ja s’han alçat veus que condemnen l’experiment i el qualifiquen de postureig o cursi. Ja se sap que en aquest país (el d’aquí, el d’allà) hi ha molts partidaris d’aquell principi que diu: «Si podem arreglar una cosa a hòsties, ¡per a què perdre temps parlant!». Jo no el perdré reivindicant l’existència d’espais intermedis (¡no neutrals ni equidistants!) en els grans conflictes, però sí que vull compartir una convicció: passi el que passi, guanyi qui guanyi, perdi qui perdi… no penso renunciar ni a un sol amic, ni retirar salutacions, ni reduir somriures, ni escatimar mostres d’afecte. Mourinho va fer molt de mal al futbol, va inocular merda i rancors que encara perduren (no fer-li el passadís al Madrid és penós), va pervertir la rivalitat fins a convertir-la en conflicte. Però crec que també ens va vacunar a molts per detectar el perill. Així que: amics i amigues que tinc del Madrid, del Barça, de l’Espanyol, indepes, no indepes, espanyolistes, migpensionistes, oients de la SER, de la COPE, de RAC-1, de Catalunya Ràdio, guapos, lletjos, germans, germanes, cunyats, cunyades, nebots –i nebodes–, us estimo a tots. I el dia 22 us seguiré estimant. Encara que no ho sembli, l’amor està en l’aire.