ANÀLISI
L'estratègia de l'atzar
No hi ha estratègia en les decisions que han precedit al 21-D, com tampoc n'hi ha sobre els pactes posteriors a aquestes eleccions transcendentals
zentauroepp40498937 barcelona 10 10 2017 carles puigdemont president de la gene171101174806 /
L’atzar i la improvisació s’han apoderat des de fa temps de l’escena política i s’han normalitzat perillosament en paral·lel a l’auge del conflicte entre l’Estat i les institucions catalanes. No hi ha estratègia en les decisions que han precedit el 21-D, com tampoc n’hi ha sobre els pactes posteriors a les eleccions transcendentals que avui tenen lloc a Catalunya. Tot es va improvisant, segons se succeeixen els esdeveniments. La manera com es va produir la declaració unilateral d’independència (DUI) del 27 d’octubre al Parlament de Catalunya va ser improvisada i va estar a punt de no fer-se, malgrat la solemnitat i l’èpica amb la qual el temps revesteix els fets passats.
La fuga de Carles Puigdemont i part del seu equip a Bèlgica dos dies després tampoc va ser premeditada, malgrat que ara es pugui dibuixar un relat basat en el fet que hi va haver un pla per preservar la Generalitat a l’exili després de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola.
La campanya política catalana s’ha produït sota unes condicions absolutament anòmales en les quals ningú s’atreveix a realitzar pronòstics sobre resultats ni estratègies de futur a causa de la forta polarització.
Els dos partits independentistes han defensat públicament que Puigdemont és el president legítim que cal restaurar, però alhora han acceptat concórrer a uns comicis convocats sota el 155 en competència entre ells, lluitant fins a l’últim minut per esgarrapar-se vots mútuament en una guerra fratricida que no és nova. I durant la campanya ni ERC ni JxCat han aclarit qui és el candidat que acabarien votant com a president o presidenta, en cas que el bloc independentista obtingués la majoria, tenint en compte que no és previsible que a curt termini Puigdemont pugui tornar de Bèlgica i Oriol Junqueras surti de la presó per poder ser investit.
La improvisació i l’atzar no són mals exclusius dels independentistes, impregnen totes les forces. Mariano Rajoy haurà de gestionar, sigui quin sigui el resultat electoral del 21-D, el conflicte obert amb Catalunya. I això s’hauria de produir sota totes les circumstàncies possibles: repetició de la majoria independentista, suma de les forces constitucionalitas o bloqueig polític i repetició de les eleccions. No sembla que Rajoy, expert a no prendre decisions, tingui un full de ruta clar. I encara menys enmig d’una legislatura precària amb una minoria mai abans vista en la història constitucional del país.
La política mai havia estat tan sotmesa a l’atzar com ara. Això no s’explica tan sols per l’absència de majories polítiques, sinó per la falta de visió a mitjà i llarg termini dels líders polítics a l’hora de preveure i gestionar la realitat i d’anticipar els problemes que poden aflorar. La feina del polític també és gestionar el que és imprevisible, el que es pugui derivar de situacions sobtades, però prioritzant una agenda política traçada amb coherència. Quan l’única estratègia de la política és la improvisació, l’atzar deixa de portar sort. Precisament quan més se'n necessita.
