Una carta

Rebo una carta des d’Estremera. Està datada el 22 de novembre i m’arriba ara. En el moment d’obrir-la, a punt de fer-ho, tinc un calfred. Espero un instant que sigui més amable. És la resposta a un escrit que vaig enviar fa setmanes. Vull pensar que rebre cartes a la presó ha de ser una experiència memorable. De fet, ho puc assegurar. Sé el que se sent quan, marginat de l’entorn que t’acull, mancat de llibertat, reps una missiva del món exterior. Un missatge senzill o una llarga explicació de les coses que passen al món mentre tu ets fora d’aquell món. No és tan important el que diu la carta com l’instant en què un funcionari, un vigilant, anuncia que una de les cartes és per tu. Palpar allò que ha vingut de fora cap a l’interior del teu dolor, del teu desarrelament, és un esclat efímer (perquè saps que no podràs resistir gaire estona abans de desxifrar-ne el contingut) però alhora molt intens. Epidèrmic i sabatí, en el sentit de vigília eufòrica que Steiner atorgava a l’adjectiu. O d’incertesa davant tot allò que encara no arriba.

 Tinc sobre la taula la carta que ve d’Estremera. El de fora ara sóc jo. Ell, quan escriu, està empresonat. Necessito aquella cerimònia, la mateixa d’aleshores, la demora, per tal de formalitzar una comunió que, essent només epistolar, se’m presenta amb espiritual pregonesa. L’obro. Hi veig una cal·ligrafia decidida i musculosa. Línies rectes en una quartilla sense quadricular.