Els comptes no surten

Passat el primer cap de setmana de campanya i contemplant els candidats a un pas de l’atac de nervis, queda clar que les enquestes publicades o l’encerten del tot, o estan molt a prop de les projeccions de què disposen els partits. Això ja no va d’independència, de democràcia o del 155; va de guanyar, com en totes les eleccions. Ja no es tracta d’independentistes contra no independentistes, ara és tots contra tots.

Catalunya va camí d’encarnar un altre exemple de fins a quin punt s’equivoquen els que repeteixen que les campanyes no decideixen unes eleccions. Fa tot just un mes ERC es disposava a heretar la majoria nacionalista, vampiritzant els seus socis a dreta i esquerra després de governar deixant-los que assumissin el desgast, mentre que Ciutadans havia de créixer encara que sense alterar massa els equilibris amb PSC i PP i, sobretot, sense opcions de governar. Avui tot ha canviat. Els pactes de no-agressió entre partits salten pels aires a un costat i l’altre. Ja no es tracta de vèncer l’independentisme o l’espanyolisme, es tracta de ser el més votat i, si no es pot, sumar el màxim de vots possibles prenent-los-hi a qui faci falta.

Entre els partits sobiranistes l’efecte Puigdemont ha reobert la pugna per la supremacia en l’espai electoral nacionalista, que explicava tantes coses aparentment inexplicables del procés. ERC apel·la al vot útil per frenar la recuperació del PDECat sota la poderosa franquícia del president destituït mentre segurament lamenta que el seu principal actiu electoral, Oriol Junqueras, segueixi tan dignament a la presó, la CUP dispara contra tots per intentar retenir la seva base més fidel i Carles Puigdemont recull el vot dels que aniran a les urnes com un acte en defensa de les seves institucions.

Progressió taronja

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Entre les forces no sobiranistes la progressió demoscòpica taronja ha fet aflorar la tensió latent. Albert Rivera i els seus també reclamen el vot útil mentre que socialistes i populars lluiten per no veure’s abocats a haver de donar suport a un govern de Ciutadans que alteraria significativament la percepció comuna sobre com funciona la política estatal: Ciutadans es visualitzaria com a partit de govern i el PP quedaria com aquell partit frontissa amb un grapat d’escons que només pot escollir entre recolzar des de dins o des de fora de l’Executiu. Els Comuns tampoc ho tenen fàcil. Amb les enquestes a la baixa, la seva millor sortida sembla un govern d’esquerres amb ERC i el PSC, però perquè sumi necessiten que els vagi bé als dos depredadors dels seus vots perduts.

La nit del 21-D pot ser que ser el més votat no signifiqui governar i pot ser que ningú sumi prou per governar. La sortida de les eleccions podria acabar en una altra porta falsa que, sumada als mals resultats, retorni el problema, corregit i augmentat, a Mariano Rajoy. La perspectiva d’una repetició electoral només sembla interessant per als sobiranistes, convençuts que el seu electorat es mobilitzarà tantes vegades com faci falta. Una situació que els altres partits no poden ni somiar.