Jerusalem: no és religió, és justícia

4
Es llegeix en minuts
mbenach41146996 view of jerusalem  on december 1  2017   us president donald171201201353

mbenach41146996 view of jerusalem on december 1 2017 us president donald171201201353 / THOMAS COEX

Es diu que Mahoma va anar «des de la mesquita Sagrada a la més llunyana», per després pujar des d’allà al cel i davallar als inferns i tornar al punt de partida en una sola nit. Un episodi de la seva vida discutit per alguns intèrprets de la tradició però pres com a cert per altres que diuen que les mesquites es corresponen a la de la Meca i la de Jerusalem. En tot cas el que sí que sabem és que la primera alquibla de l’Islam, la direcció cap a la qual s’ha de resar, no va ser cap la Ka’aba d’ara sinó cap a Jerusalem. 

    

En arribar els primers musulmans a Medina, després de l’Hègira, el viatge que iniciaria el calendari de la nova religió, la primera mesquita que s’hi va construir estava encarada a Síria. Els entesos en la matèria, els qui analitzen els fets amb mirada d’historiador i no pas de creient, expliquen que la decisió obeïa a l’intent per part de Mahoma de guanyar-se el favor de les tribus jueves de la ciutat i que per això també va establir algunes pràctiques semblants a les del judaisme. Fins que es va adonar que no s’afegien a la nova fe i, després de trencar amb elles, va establir com a ciutat sagrada principal la Meca i es va canviar la direcció de l’oració.

    

Tot això ho explico per entendre quina importància simbòlica té per als musulmans la ciutat de Jerusalem, ara que a les notícies surten imatges de multituds cremant retrats de Trump després que aquest hagi decidit reconèixer Al-Quds com a capital d’Israel, però el cert és que fins no fa gaires anys molts no n’hem conegut la condició de ciutat sagrada. Llegeixo que ho és per als sunnites i de nou sembla que el món és purament dividit, que existeixen unes línies traçades nítidament entre els qui són d’una branca o una altra de l’islam. 

    

No és gaire difícil comprendre, però, que un país com el Marroc, el més occidental de tots, no té necessàriament presents els mateixos llocs sagrats que els que viuen a Orient. Només la Ka’aba, el pelegrinatge a la qual constitueix un dels pilars fonamentals de l’Islam, és sens dubte el punt més important del mapa emotiu-religiós per a les nostres famílies. A falta de possibilitata econòmiques que permetin tal viatge, però, hi ha nombrosos santons escampats per la geografia més propera, molts d’ells espais exclusius de les dones que entenien i practicaven la religió a la seva manera, més lliure. 

    

Ara la tendència a uniformitzar, a buscar la puresa dels creients negant la seva diversitat, el seu origen històric, porta a considerar inapropiats aquests llocs de culte no ortodoxos. I més si tenim en compte que al Marroc i al llarg dels segles, s’hi van establir molts seguidors d’escissions de l’islam considerades heretgies pels poders oficials que les obligaven a desterrar-se. Per això moltes de les pràctiques que vam viure de petits no s’inscriuen en la divisió pura que ens proposen els llibres de text o els qui ostenten el poder avui dia sinó que estan probablement emparentades amb el sufisme o el xi­isme.

Parlem de Palestina

Si la consideració de ciutat sagrada de Jerusalem no és tan universal com la Meca, ¿per què aquest esclat de fúria entre els musulmans que surten a cremar fotografies de Trump? Doncs perquè parlem de Palestina, de la gran injustícia que viu des que el 1948 s’establís l’estat d’Israel en una àrea geogràfica que els palestins habitaven amb la normalitat amb què només s’habiten les pròpies terres. Jerusalem havia estat respectada pels tractats internacionals com a ciutat sagrada per a les tres religions monoteistes que  hi tenen temples importants, però la decisió del president americà de reconèixer-la com a capital culmina el trencament d’aquest pacte. 

    

Un pacte que ja incomplia Israel mateix obligant les famílies palestines a desplaçar-se constantment, sotmeses a una forta pressió, explícita o simbòlica, per desaparèixer de la ciutat que és casa seva. Els palestins es defensen, simplement i com poden, de la política d’aparheid de l’Estat d’Israel, i ho fan també en la seva condició de musulmans. No en va és un estat teocràtic el qui els tracta de manera tan salvatge. 

Notícies relacionades

    

No faltaran, és clar, els qui aprofitaran la injustícia contra ells per promoure discursos victimistes afirmant que l’islam és una religió perseguida perquè és la vertadera, esborrant així qualsevol consideració política. Això sí, són els mateixos que després tindran breus episodis d’amnèsia quan estrenyin la mà de l’americà i, vetllant pels seus propis interessos, s’oblidaran de la dignitat dels palestins. És per aquesta dignitat que clamen les multituds i no només pel símbol religiós.