El caire nacionalista del sistema electoral català

El sistema electoral català és un cas curiós en perspectiva comparada. Malgrat ser una de les comunitats més prolixes en el pla legislatiu i d'haver demostrat una intensa voluntat d'aprofundir en el seu autogovern, Catalunya segueix sent l'única autonomia que no té una llei electoral pròpia. El seu règim electoral es conté encara en una disposició transitòria de l'Estatut de 1979 i, en el que no està regulat en ella, es regeix per la LOREG. Paradoxalment, els processos electorals catalans són els més dependents de l'Estat.

Les negociacions per elaborar una llei electoral es van activar amb l'arribada del tripartit a la Generalitat. En part, a causa de l'efecte generat pel sistema electoral en les eleccions de 1999, i de nou el 2003, quan el PSC va obtenir més vots que CiU i, no obstant, aquest últim partit va aconseguir més escons. També van sorprendre els resultats de les eleccions del 2015, on les candidatures del bloc sobiranista van obtenir conjuntament el 47,8% dels vots, cosa que els va servir per aconseguir la majoria absoluta.

Els intents de redactar una llei electoral catalana han sigut múltiples però infructuosos. El més seriós es va produir amb la creació d'una comissió d'experts independents el 2007. Aquesta Comissió va elaborar un sòlid informe en què es proposava conjugar la proporcionalitat i la territorialitat (utilitzant les vegueries com a circumscripcions), reduir la desigualtat del vot i introduir el vot preferencial. No obstant, els partits van ser incapaços d'acordar un model de distribució d'escons. Mentre que la majoria de formacions advocava per una proporcionalitat més alta (PSC, ERC, ICV, entre altres), CiU, que era partidària de preservar la sobrerepresentació dels territoris menys poblats, va bloquejar l'acord. 

Nivell de proporcionalitat

Ara bé, ¿és realment tan injust el sistema electoral català? El cert és que tant una circumscripció d'enorme magnitud com és Barcelona (85 escons) com la considerable amplitud de les altres tres (Tarragona 18, Girona 17 i Lleida 15) asseguren un raonable nivell de proporcionalitat a les quatre províncies. En aquest cas, la fórmula d'Hondt no desplega a penes el seu biaix majoritari en favor dels partits més votats i la barrera electoral del 3% sols pot tenir algun efecte a Barcelona. Tots aquests factors eviten les altes dosis de desproporcionalitat que presenten altres sistemes electorals, entre els quals destaquen el canari, el murcià fins a la seva reforma el 2015, o el mateix sistema electoral espanyol. De fet, el català és el cinquè sistema electoral més proporcional a nivell autonòmic.

Un altre problema és el de la desigualtat del vot entre catalans. El prorrateig d'escons entre províncies imposat per la disposició transitòria de l'Estatut atén el padró municipal de 1976, i per això ha quedat àmpliament desfasat al no contemplar l'augment demogràfic de Barcelona ciutat i la seva zona metropolitana. ¿Per què és probable que torni a guanyar (en escons) un partit sobiranista a Catalunya? Perquè tradicionalment CiU i ara també ERC concentren el seu vot en zones rurals, cosa que coincideix amb les circumscripcions sobrerepresentades (Lleida i Girona). Per contra, els partits que aglutinen el gruix del seu electorat en zones urbanes (PSC, C's, PP), es veuen perjudicats degut a la infrarepresentació de Barcelona. Si del sistema electoral espanyol s'ha dit que té un 'caire conservador', el sistema electoral català té un 'caire nacionalista'.

Diferències considerables

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

És veritat que el vot d'un elector de Lleida val 2,3 vegades més que el d'un barceloní. Com també ho és que hi ha casos on les diferències són encara més grans, com passa amb Euskadi, Balears o amb el Congrés. Destaca de nou Canàries, on el vot d'un habitant d'El Hierro té un impacte 17 vegades superior al dels habitants de Tenerife o Gran Canària.

En definitiva, els aspectes més problemàtics del sistema electoral català no tenen tant a veure amb els efectes negatius que desplega (les seves mateixes patologies les trobem de forma més agreujada en altres sistemes electorals espanyols), com amb el fracàs dels successius diputats catalans a l'hora de dotar-se d'unes regles electorals pròpies. Els càlculs electoralistes han frustrat la possibilitat que Catalunya aprofundís en el federalisme electoral, desaprofitant amb això el marge d'autonomia política que, com a nacionalitat històrica, li confereix la Constitució espanyola i el Estatut.