Anar al contingut

Anàlisi

Incerteses electorals

FERRAN SENDRA

Incerteses electorals

Esther Vivas

Ningú vol assumir clarament un full de ruta constituent i a la vegada antiausteritat

La polarització va marcar les eleccions del 27-S, i el frontisme pujarà diversos graons el 21-D. El bloc del 155 arriba a aquesta nova cita a l’ofensiva. Les  manifestacions anti-independentistes són la millor prova d’un electorat mobilitzat. Si la participació creix el 21-D, ho farà per aquest costat. Ciutadans, sense desgast de govern ni casos de corrupció, capitalitzarà aquest malestar arraconant un PP associat a la corrupció, amb un discurs ultra i que ha perdut el combat del vot útil antiindependentista.

Miquel Iceta, un cop més, farà valer la seva experiència política, de gat vell, i si el 27-S va aguantar, i bé, l’hecatombe electoral ara podria per primer cop en anys impulsar cap amunt el partit. Però un eventual bon resultat no resoldrà els problemes de fons del PSC i servirà per reafirmar una orientació que és la causa històrica de la seva crisi: l’adopció d’una agenda neoliberal i la pèrdua de lligams amb el catalanisme.

El bloc independentista enfronta aquests comicis a contrapeu, després que el moviment arribés al seu clímax, desbordant partidaris i estranys. L’èxit de l’1 d’octubre, i el tancament amb banda de l’Estat, va deixar el govern català en una situació de paràlisi. Totes les limitacions del processisme van aflorar de cop i l’independentisme no ha estat capaç d’articular una proposta estratègica que resulti creïble. ERC era la candidata natural a guanyar la majoria dins el bloc independentista, però la jugada de Carles Puigdemont, amb una candidatura feta a mida que permet al PDeCAT camuflar-se en aquestes eleccions, no els ho posarà gens fàcil. La CUP traurà la carta del carrer i la coherència davant les limitacions processistes, però sense tenir una política clara per interpel·lar la base social de l’esquerra no independentista.

Al mig, els comuns amb la difícil, per no dir quasi impossible, tasca de trencar la dinàmica de blocs en un escenari d’extrema polarització. La seva posició expectant i passiva els pot passar factura, en un context on el projecte d’una nova majoria política estatal i d’un referèndum pactat, vista l’actual aritmètica al Congrés, resulta poc viable. Tot plegat, dibuixa un escenari on ni independentistes ni comuns tenen un full de ruta motivador i creïble. ¿Moment de replantejar-se coses? En plena campanya electoral, difícil.

La qüestió decisiva, i que no sembla estar explícitament a l’agenda de cap partit, és si l’independentisme d’esquerres i les forces d’esquerres no independentistes seran capaces de trobar alguna via de treball conjunta entorn d’un horitzó constituent i un programa antiausteritat.

L’independentisme sense contingut social, primer la independència i després la resta, ha mostrat els seus límits; i la política «a l’espera» dels comuns també. El repte és pensar una agenda constituent i a la vegada antiausteritat. Aquí radica la possibilitat d’un full de ruta de canvi real, el qual ningú vol entomar clarament. I com més es tardi a definir aquesta proposta de futur més difícil serà dur-la a terme.