Judes, el 155 i altres traïcions

La traïció sobrevola la furgoneta del procés. La gelor de les 155 monedes de plata va impedir que Puigdemont premés el fre i convoqués eleccions. Després d’uns dies de desconcert, es va obrir un nou capítol en el relat. Presó vs exili. Al principi dubtàvem de si eren dos fronts d’un mateix bàndol. La cita electoral ha deixat clar que l’aventura va trencar alguna cosa més que les barreres de seguretat de la carretera. S’intueix tanta pressió a la cabina que els viatgers a penes dissimulen els seus comptes pendents. Mentre Junqueras demana la serenitat del que se sap vencedor, Puigdemont juga fort. Traïció amb traïció es paga, sembla pensar. Així que la taca de la perfídia arriba a tots els que no volen tornar a coronar-lo president. Però, ¿pot una causa rendir-se a l’am­bició, la indignació, els comptes pendents o les pors d’un sol ­home? 

Entretots

Títol del tema (Auto)

Subtítol del tema (Auto)

    

La lleialtat a una idea es demostra defensant-la amb totes les armes possibles. En una societat que viu i vol seguir vivint en pau, que pretén preservar la convivència, salvaguardar tot allò que li ha donat prosperitat i seguir sent motor econòmic, les úniques armes són els vots i, amb la seva força, forjar majories per exigir el diàleg i canviar les lleis. 

Cridar república i seguir donant-se cops de cap contra un mur és una cosa més que dolorosa. Produeix humiliació i ràbia. Sentiments foscos que només desposseeixen de força i que atorguen a l’adversari un poder totpoderós i una omnipresència que no són reals. Aviat no cabrà ningú més a la llista d’enemics que confecciona Puigdemont. Espanya, Europa, tots els partits no independentistes i, ara, aquells que no el coronin de nou amb la presidència. Els servils del 155, segons la seva lògica.

Notícies relacionades

Sant Jordi, l’essència de Catalunya

El tecnofeixisme treu el cap

    

L’adversari del sobiranisme és l’immobilisme del PP i l’únic camp de batalla possible són les institucions democràtiques. La resta són molins de vent. La confusió alimenta un bucle de victimisme, una suma d’impotències que només pot abonar la misèria política. I, potser, alguna més.