Els relats de la campanya

Encara que som a les portes d’unes noves eleccions autonòmiques, fa setmanes que prescindim de debats sobre polítiques públiques per centrar-nos exclusivament en la política i en els seus polítics. Quan encara falta una setmana perquè comenci oficialment la campanya electoral, se succeeixen els actes preelectorals, ja absolutament condicionats per l’eix nacional. En el sector que s’anomena constitucionalista, els discursos es diferencien una mica més entre si. Mentre el PP i C’s continuen apostant per la mà dura contra els líders independentistes i el seu entorn, el PSC i els comuns semblen haver apostat per superar l’actual situació de blocs i buscar elements de diàleg que ens permetin conviure a partir del 22-D. Per la seva banda, en el sector independentista les coses són aparentment més homogènies, però infinitament més complicades, ara que la unilateralitat va ser un error de càlcul, igual que el termini per aconseguir la independència, que la DUI no va ser declarada mai per ser efectiva i que hauria sigut preferible que Puigdemont hagués convocat eleccions.

El duel de lideratges en el sector independentista no és clar, en part afavorit, involuntàriament, per la situació de privació de llibertat d’un dels seus líders indiscutibles, Oriol Junqueras. És clar que, perquè hi puguin haver unes eleccions amb el màxim fair play possible, el jutge instructor del Tribunal Suprem hauria de decretar la llibertat condicionada dels exconsellers (i dels Jordis) de manera immediata.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tot i així, Puigdemont continuarà tenint segrestades les eleccions. La seva fugida a Bèlgica les condiciona sense pal·liatius. No jurídicament, ja que pot anar a les llistes i pot ser elegit mentre no hi hagi sentència ferma en contra seva. Però sí políticament: Puigdemont està subjecte a una ordre de detenció que serà decidida per la justícia belga el 4 de desembre i, si és concedida, és molt probable que suposi presó provisional, donat que en aquest cas sí –com ell mateix s’ha encarregat de demostrar– que hi ha perill que se sostregui a la justícia. Com es podrà comprovar, davant la falta d’un projecte polític creïble a curt i mitjà termini el processisme confia en la justícia espanyola per mantenir el protagonisme.

Aquest afany de protagonisme davant del buit programàtic s’aprecia també en la proposta de Puigdemont d’un referèndum per decidir si Catalunya surt o es queda a la Unió Europea. Malgrat el seu europeisme previ, ara renega de la Unió perquè aquesta no va sortir en ajuda d’un Govern que no va respectar el marc jurídic constitucional a Espanya i que va trencar unilateralment amb ell, com era previsible: tot i les promeses de Puigdemont, molt mal assessorat, la seva petició era insostenible des de la perspectiva comunitària. En tot cas, tinc una bona notícia per als catalans que vulguin sortir de la UE: una Catalunya independitzada unilateralment no serà reconeguda mai per la Unió. De fet, una Catalunya que s’independitzi unilateralment no serà reconeguda mai.