Quan parlo del meu país

Quan parlo del meu país ho faig amb por. Primer miro que no hi hagi gaire gent escoltant. No per res, sinó perquè no vull ferir moltes sensibilitats alhora, a part que he d’estar molt atent als senyals que venen dels altres. Senyals que em diguin que no vaig bé. Cares que esperen alguna cosa de mi, i que mai descobreixo de què es tracta fins que ja és massa tard i els decebo. 

I és que quan parlo del meu país passen coses estranyes. Si em refereixo a Catalunya, algú sempre m’interromp immediatament per dir-me que Catalunya no és un país. Deu tenir raó, segurament, però, escolti, jo ho sento així. Així que em pregunto per què no em deixa dir-ne com em dona la gana. Sembla que pel fet de dir-ne país, passés automàticament a ser-ho. Com si les meves paraules tinguessin algun tipus de força jurídica, com si establís jurisprudència alguna cosa de les que dic o hagi dit mai. Escolti, que a Catalunya també li dic casa meva i ningú em demana que li ensenyi el joc de claus. No ho entenc, la veritat, no sé.

Però és que si em refereixo a Espanya, també he begut oli, perquè soc igualment interpel·lat. Aquesta vegada per algú que em sol preguntar a veure si no soc català. Pregunta que em deixa sempre fora de joc, com si fos una pregunta trampa, de les que saps que responguis el que responguis, la cagaràs. Llavors dic que sí, però que em referia a Espanya, i comencen les correccions. És que Catalunya no és Espanya. Cony, amb el que m’agraden a mi els segells al passaport, i resulta que fa 40 anys que estic passant d’un costat a l’altre sense visat ni estampeta ni res de res. Haver-ho dit, home. Aquestes i moltes altres coses em passen últimament quan parlo del meu país. Negaré que ho he escrit, però quan parlo del meu país de seguida em treuen de casa. Ja no soc ni d’aquí ni d’allà. M’he adonat que soc independentista per escoltar els independentistes, i soc unionista per escoltar els unionistes. Així que dec ser també Testimoni de Jehovà, militant de Podem i del PP, tan madridista com culer i fins i tot  puc arribar a ser eurofan. Si escoltant qualsevol que no pensi com tu i entenent fins i tot algun dels seus arguments, et converteixes en un d’ells, llavors dec ser de més clubs dels que mai he sigut capaç de pagar.

Per això, quan parlo del meu país no sé gaire bé a què em refereixo. No sé si estic sent inculte, injust o indocumentat. O una mica tot alhora. Però mai arrenco a parlar fins saber amb quina part del discurs coincidiré amb la persona que m’escolta. Així que m’espero que comenci ell o ella. Que es deixi caure cap a un costat o altre de la barricada. Li llanço dos o tres últimes notícies i em dedico a esperar que surti el seu costat més irascible i conflictiu. Que sigui la primera persona de disparar. Sempre hi ha un nom, una data o un fet que ho provoca. Enemics íntims no són les paraules, però són les que més s’hi  assemblen. Em sento una mica Zelig en un congrés de bipolars, però és el que hi ha. No enganyo, simplement documento aquesta part de mi que em fa estar d’acord amb ella. Aquella que haurien d’utilitzar els polítics i diplomàtics per negociar.

I és que al final, quan parlo del meu país, ja ningú s’interessa per arguments, ni raons, ni perquès. L’època de raonar les coses ja ha passat. Això era quan un hemicicle valia més que una manifestació. Però les raons no mobilitzen ningú. Els sentiments, sí. El nacionalisme va guanyar la partida el dia que va deixar les dades de costat i va començar a apel·lar a l’emoció. I quan parles amb algú amb la pell de gallina, el menys important és posar-te a comptar les potes. Ningú està disposat a convèncer ningú perquè ningú està disposat ja a ser convençut. I com és que ho noto, preguntaràs. Doncs perquè a ningú li val un empat. Ja no es tracta de puntuar. Ni a casa ni a domicili. Ara es tracta d’arrasar el contrari. D’humiliar-lo. De deixar-lo sense veu i sense vot. De treure-li no només la raó, sinó també la dignitat. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per això he decidit deixar de parlar del meu país. Perquè sigui quin sigui, estic segur que ja no és el meu. 

El meu se l’ha emportat un grup de gent que cridava.